A les eleccions del 12 de maig els tres vectors necessaris per implantar la República Catalana no estaran a punt. Però a la nova legislatura es poden crear les condicions per un nou embat per la independència seguint el model de la legislatura de 2012. Els tres àmbits a sincronitzar, que exposo en el llibre “Tornem-ho a fer! Mobilització i desobediència civil fins un Acord de Pau”, són: a) un xoc de lluita noviolenta a gran escala; b) la legitimitat democràtica guanyada a les urnes; c) la internacionalització del conflicte amb Espanya. La victòria sobiranista de novembre de 2012 es va retroalimentar amb les grans campanyes d’agitació de l’ANC i van desembocar en les eleccions plebiscitàries de 2015 i en el referèndum de l’u d’octubre de 2017.
A les eleccions del 12 de maig es dirimirà si la majoria dels ciutadans opten per continuar el camí iniciat la tardor de 2017 o bé “girar full” i rendir-se en el conflicte amb Espanya.
El PSOE, amb Salvador Illa al davant, està entossudit a “passar pàgina”, després d’haver donat suport a la repressió policial i judicial. Passar pàgina per falsejar la memòria del passat més recent per presentar el moviment independentista com agressor, quan ha estat la víctima. En aquest girar full l’acompanyen persones que es proclamen sobiranistes com la direcció d’Esquerra Republicana i una part de Junts per Catalunya. Volen girar full per a convèncer-nos que la independència és impossible, que l’única política raonable és governar el “mentrestant”.
Tanmateix cal continuar la lluita per la independència perquè sense un Estat propi Catalunya no pot afrontar els reptes de la Humanitat al segle XXI. Sense la República Catalana no es poden resoldre les dificultats derivades del salt de sis a vuit milions d’habitants. Catalunya, reduïda a comunitat autònoma, no pot garantir la seva supervivència com a nació avançada amb una llengua pròpia.
La legislatura que ara s’acaba s’ha abandonat la confrontació amb l’Estat, malgrat la majoria del 52% i els pactes d’investidura del President Aragonès amb la CUP i Junts pel Sí. Només un moviment civil per la independència altament actiu pot evitar la repetició d’aquesta deriva. Per convertir la nova legislatura en la preparació del nou embat per la independència, l’ANC, Òmnium i la resta d’entitats han de reproduir les mobilitzacions que entre 2012 i 2015 van meravellar el món. Tanmateix la nova escalada de protestes no reeditarà la “revolució dels somriures”. Ara el motor del moviment popular serà la indignació que neix del sotmetiment polític, judicial, econòmic-fiscal, cultural i lingüístic de Catalunya que ha acumulat greuges d’alt voltatge.
Fixem-nos només en un xoc: l’hemorràgia de milers de milions dels nostres impostos. Com han ressaltat Economistes pel Benestar, es tradueixen en doloroses mancances en educació, salut, serveis socials, habitatge, infraestructures (en especial rodalies). Fa dècades que arrosseguem aquest abús estructural de l’Estat espanyol. Les negociacions de 2005, de 2009, el Pacte Fiscal de 2010 del President Mas, no han servit de res. Ha arribat l’hora de que la indignació de centenars de milers de catalans exploti i conclogui que l’única solució és la independència. Hem de deixar clar al carrer que els nostres diputats no poden aprovar en el nostre nom uns pressupostos que comporten un dèficit fiscal de més de 16.000 milions d’euros.
Hi ha molts altres motius de ràbia, des de la persecució judicial a les amenaces que planen sobre la llengua catalana. Les entitats independentistes han de canalitzar aquesta irritació vers protestes d’una magnitud que els partits independentistes no puguin ignorar.
Al discurs d’Elna del 21-2-2024, el President Puigdemont es va comprometre a retornar de l’exili “per reprendre el camí que la repressió i la divisió van bloquejar“, si guanya les eleccions. Va anunciar que proposaria a l’Estat espanyol la celebració d’un referèndum d’autodeterminació, però no va definir que caldria fer si persisteix el bloqueig estatal. Davant la qüestió nuclear per assolir la independència va fer una crida inconcreta a recuperar la conversa col·lectiva de l’independentisme que va portar al referèndum de l’1 d’octubre.
La negativa d’Espanya a un referèndum d’autodeterminació té una probabilitat propera al 100%. Aquest refús només es pot superar amb una nova confrontació amb l’Estat d’una dimensió tan gran que generi una intervenció internacional. Per elevar la tensió política i social fins al nivell necessari la legislatura vinent ha de tenir present la dinàmica del període parlamentari 2012-2015. Ara fa deu anys el Parlament va presentar una proposició de llei al Congreso per poder convocar un referèndum sobre el futur de Catalunya. El seu rebuig pels diputats del PP i el PSOE va desfermar a la convocatòria de la consulta del 9 de novembre del mateix any en la qual van votar més de dos milions de persones. La nova negativa espanyola a admetre el resultat del 9-N va desencadenar les eleccions plebiscitàries de setembre de 2017, amb el mandat de fer una Declaració d’Independència.
Una acció-reacció anàloga hauria de centrar la nova legislatura per acabar la feina de l’u d’octubre de 2017. Es pot intentar negociar un nou sistema de finançament i un referèndum d’autodeterminació per constatar que no hi ha res a fer i es dispara la indignació. Però passat un determinat termini, el Parlament de Catalunya hauria de presentar a Madrid una proposició de Reforma Constitucional per establir un procediment per la independència de Catalunya. ( com exemple didàctic adjunto la Disposició Addicional que consta al llibre “Tornem-ho a fer!”). Aquesta proposta elevarà la temperatura política cent vegades més del que l’ha escalfada la llei d’amnistia.
De manera ineluctable la proposició de Reforma Constitucional per a la Independència serà triturada per les Corts Espanyoles. Aquest rebuig hauria de comportar la solemne retirada dels nostres diputats i senadors i una rebuda multitudinària a Catalunya, com es va fer l’any 1919 quan els partits monàrquics van denegar un modest Estatut d’Autonomia. La història s’acceleraria. L’absència dels diputats d’ERC i Junts faria que el President Pedro Sánchez, si encara governa, quedés en minoria. Tindria dues opcions: o convocar eleccions espanyoles o pactar amb el PP. Fes el que fes, el President de la Generalitat hauria de convocar noves eleccions que es convertirien en un nou plebiscit que legitimaria el nou embat per efectiva la República Catalana. Aquesta vegada hauríem d’estar preparats per a defensar-la amb un contundent moviment de desobediència civil. La crisi espanyola seria monumental i faria impossible la inhibició de la resta d’Estats europeus.
Si el 12 de maig guanyen les eleccions els que no volem passar pàgina del camí iniciat l’any 2017 i preparem les condicions per a un embat per la independència farem un pas de gegant per constituir Catalunya com un nou Estat d’Europa.
1) La Constitució espanyola reconeix que les nacionalitats que en els regnats de Felipe II, Felip III , Felipe IV i Carlos II tenien el mateix estatus polític que Portugal i que en el regnat de Felipe V van patir l’abolició de les seves constitucions i van ser annexionades al Regne de Castella per la força de les armes entre 1707 i 1715, amb els Decrets de Nova Planta, estan emparades per l’article primer del Pacte Internacional de Drets Polítics i Civil que reconeix el dret a l’autodeterminació, signat pel Regne d’Espanya, successor del Regne de Castella, el 13-4-1977.
2) Les nacionalitats que no es regeixen per l’Estatut d’Autonomia aprovat pels seus ciutadans en referèndum, perquè van ser modificats infringint l’article 152.2 de la C.E., podran convocar un referèndum sobre la seva continuïtat al Regne d’Espanya. El seu Parlament podrà convocar-lo en les mateixes condicions amb què va ser aprovat l’Estatut d’Autonomia. Aquest referèndum acreditarà si la pertinença d’aquella nacionalitat al Regne d’Espanya té o no el consentiment de la majoria dels seus ciutadans.
3) En una democràcia, una nació només pot fonamentar-se en una unió voluntària, mai en una unitat imposada per la força. Per tant, si en el referèndum previst en el punt anterior, la majoria dels ciutadans voten per un Estat propi, el Regne d’Espanya reconeixerà que aquella nacionalitat ja no és part del territori espanyol, i que no forma part de la “indissoluble unitat de la Nació espanyola». La consideració de quins ciutadans de la nacionalitat són o no espanyols quedarà determinat per la seva voluntat personal d’acord amb l’establert al punt 5è.
4) Si en les esmentades nacionalitats l’opció de constituir un Estat propi obté la majoria en el referèndum, el Regne d’Espanya reconeixerà el nou Estat i no s’oposarà a la seva integració en els organismes supranacionals dels quals el Regne d’Espanya forma part.
5) Si la majoria de ciutadans d’una nacionalitat opten en un referèndum per formar un nou Estat, el Regne d’Espanya signarà amb ell un conveni de doble nacionalitat, com el que manté amb diverses repúbliques americanes que també havien format part d’Espanya. D’aquesta manera els ciutadans del nou Estat que ho desitgin tindran dret a mantenir la nacionalitat espanyola, a més de la que el nou Estat els atorgarà automàticament. Les persones que no vulguin adoptar la ciutadania del nou Estat tindran dret a refusar-la sense cap conseqüència.
6) En cas de separació, el Regne d’Espanya i el nou Estat establiran els convenis necessaris per procedir als traspassos polítics, patrimonials, de seguretat internacional i interior, dels treballadors del sector públic, administratius, de la seguretat social, impostos, cotitzacions socials, pensions, etc. D’aquesta manera s’assegurarà una total continuïtat en la seguretat jurídica i en tots els pagaments i cobraments públics. Aquests convenis se signaran en un període màxim d’un any des de la celebració del referèndum.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!