Hem d’anar més lluny, molt més lluny, fins a la independència. La qüestió clau és cóm vèncer un Regne d’Espanya determinat a retenir Catalunya per la força. El projecte de Llista Cívica del Secretariat Nacional de l’Assemblea no explica com el Parlament pot superar l’exèrcit, la policia, la justícia i la resta de poders espanyols. En el viatge a l’Ítaca de la independència la Llista Cívica és el cant de les sirenes que ens aparta del nostre destí amb la quimera que una Declaració d’Independència farà desaparèixer Espanya de la nostra terra per art d’encantament. Aquesta melodia ens pot il·lusionar avui, però ens estavellarà demà contra les roques de la realitat i generarà la més colossal frustració.
La majoria dels que ens oposem a què l’ANC deixi de ser transversal i mobilitzadora anem més lluny del “NO” en la consulta sobre la Llista Cívica. Proposem engegar una nova etapa de l’Assemblea que portí a una escalada de mobilitzacions que culmini en un nou embat de desobediència civil. Una altra Assemblea és possible. La travessia comença amb una àmplia renovació del Secretariat Nacional a les eleccions posteriors a l’AGO del 16 de març.
La desobediència civil ha estat l’única estratègia pacífica que ha permès a nacions indefenses doblegar Imperis, Estats i règims molt poderosos. Potents moviments de lluita noviolenta com el de l’Índia van obligar l’imperi britànic a marxar del seu país, o van fer desaparèixer la Unió Soviètica i retornar la sobirania a les repúbliques bàltiques.
La lluita noviolenta, retroalimentada amb l’acció política i la internacionalització del conflicte, és l’única via per obligar l’Estat espanyol a reconèixer la independència de Catalunya. L’ANC és l’única entitat que pot encapçalar una escalada de mobilitzacions que arrossegui els partits a una candidatura unitària i unes eleccions plebiscitàries per proclamar i defensar la República Catalana.
L’Assemblea ha d’obrir la nova etapa perquè ja va liderar la primera, la que va aconseguir la majoria social i electoral per la independència. El pas d’una majoria autonomista a una majoria independentista no va ser fàcil. No es va assolir amb la lluita entre partits i des del Parlament, sinó amb la pressió d’activistes de tots els colors i amb campanyes unitàries que van treure milions de persones al carrer. Les multitudinàries mobilitzacions van sotragar l’Estat profund espanyol i el van forçar a arrancar-se la seva màscara democràtica i exposar la seva cara més opressiva.
La repressió ha desconcertat i dividit l’independentisme que no ha trobat la manera d’esberlar el mur impenetrable alçat per l’Estat espanyol. Alguns han triat les il·lusòries capacitats de la Llista Cívica, un substitutiu que no porta a la independència. Per fer efectiva la República Catalana el renovat Secretariat Nacional que propugnem ha de superar el declivi dels darrers anys i encapçalar la revolta dels indignats per la degradació de la nostra societat que causa la dominació espanyola. Aquesta, combinada amb la incidència política i la projecció internacional, ha de culminar en un nou embat amb el Regne d’Espanya de major potència que el de la tardor de 2017.
Hi ha tants activistes desanimats que no serà fàcil recuperar la confiança de la gent. Com passa amb els motors, l’arrancada és el moment més difícil, el que es necessita més energia dels incansables; després el moviment s’accelera, s’agafa velocitat i finalment esclata l’energia de tot un poble.
La nova etapa ha de retornar l’estat d’ànim extraordinari i positiu de la fundació de l’ANC. Necessitem un nou Secretariat Nacional que injecti esperança en el futur, en la capacitat de Catalunya d’assolir la independència com han fet tantes nacions gràcies a la desobediència civil. Per infondre aquesta confiança haurà de posar en pràctica els següents punts:
1) Renovar el discurs i l’estratègia és la clau per retornar la determinació i l’entusiasme. L’Assemblea ha de liderar intel·lectualment del poble català. Ha de demostrar que només amb la República Catalana pot sobreviure com a nació avançada davant dels grans reptes demogràfics, culturals, econòmics, socials i ecològics del segle XXI. Repetir marcs mentals i conceptes que solament interessen als independentistes més convençuts farà perdre la majoria social de la República Catalana. Brandar només posicionaments maximalistes amb escasses iniciatives pràctiques accentuarà el declivi de la nostra entitat.
2) Reactivar les Assemblees de Base, moltes de les quals estan inactives. Caldrà fer-ho amb campanyes que impliquin les Assemblees de Base per denunciar els problemes de la majoria del poble català. Estem vivint les grans protestes de la pagesia catalana. El llistat de possibles accions és llarg: la situació dels trens de rodalia, l’agreujament del dèficit fiscal, els atacs contra la llengua catalana, la lluita antirepressiva si no s’aplica l’amnistia, l’habitatge, la precarietat laboral i altres desigualtats. L’Assemblea ha d’integrar aquestes protestes en el moviment per la independència.
3) Impulsar la comunicació de l’Assemblea tant a escala nacional com a escala territorial i sectorial. No aprofitem prou les possibilitats de les xarxes socials i les noves tecnologies per difondre els nostres posicionaments i activitats.
4) Coordinació amb la resta d’entitats independentistes. Malgrat el Pacte Nacional del Moviment Civil Independentista, l’Assemblea ha tendit a actuar sola, sense coordinar-se amb la resta d’entitats. És imprescindible recrear una taula de coordinació, sense els partits de moment, que es reuneixi de manera regular per assolir la unitat estratègica i per fer campanyes conjuntes.
5) Una Assemblea General Extraordinària per posar al dia el Full de Ruta i els Estatuts. De manera incomprensible aquestes actualitzacions no s’han volgut fer a l’AGO del més de març. Les eleccions municipals i espanyoles de l’any passat i els pactes posteriors a nivell local i estatal han significat canvis importants que han de ser debatuts a les Assemblees de base.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!