A l’entrada anterior assenyalava que la negociació és part indestriable d’una estratègia de desobediència civil. Vaig citar Martin Luther King segons el qual “l‘acció directa noviolenta tracta de provocar tal crisi i d’induir tal tensió, que una comunitat que ha refusat sistemàticament negociar, es vegi obligada a enfrontar-se al problema“.
Pedro Sánchez necessita els 14 vots dels diputats d’ERC i Junts per Catalunya per ser investit President. Aquesta força determinant, però conjuntural, no pot fer oblidar el fet estructural que aquests dos partits i la CUP han perdut quasi 700.000 vots en les eleccions de juliol passat. Tota la narrativa i els resultats finals de les negociacions, siguin quins siguin, han de tenir l’objectiu d’invertir el descens de suport electoral de l’independentisme. Per aconseguir-ho és imprescindible que el “compromís històric”, que reclama el President Puigdemont, prevalgui sobre la tendència “al peix al cove”.
Amb els intercanvis de cromos polítics es poden obtenir alguns èxits a curt termini, que poden ajudar a superar la moral de la derrota que ara afecta a part del moviment per la independència. Un bon exemple n’és l‘acord amb el PSOE per escollir la Mesa del Congrés a canvi de l’ús oficial del català al Congrés i a la Unió Europea. Té importància simbòlica per a la nostra llengua, però no garanteix la seva supervivència, i no representa cap avenç efectiu per assolir la independència. Però té l’avantatge que no ha implicat cap més compromís que fer presidenta del Congrés a Francina Armengol.
Una amnistia que no comporti la renúncia a la desobediència civil i a un nou embat també seria un gran èxit per a la lluita antirepressiva. Una victòria per a totes les concentracions que durant sis anys no han oblidat els encausats, sobretot tot els més desconeguts, els més joves. Anul·lar el més d’un miler de casos pendents de ser jutjats, alguns dels quals a punt d’entrar a la presó, seria un triomf extraordinari.
Però si el PSOE la condiciona a abandonar la insubmissió a lleis i sentències injustes i la preparació d’un nou embat, cal anar noves eleccions espanyoles. En aquest sentit serà determinant l’exposició de motius d’una possible llei d’Amnistia. La part catalana ha de remarcar que l’origen del conflicte és la sentència del Tribunal Constitucional que va modificar un Estatut pactat entre el nostre Parlament i el Congrés de Diputats i va ser aprovat per referèndum. Aquesta alteració va vulnerar l’article 152.2. de la Constitució espanyola que estableix que un Estatut aprovat en referèndum només pot ser modificat per un nou referèndum. Des d’aleshores Catalunya es regeix per una norma estatutària que no és la voluntat expressada en plebiscit. Des d’aleshores la Constitució espanyola és morta a Catalunya.
Aquesta situació és, d’entrada, és contrària a la democràcia perquè aquesta es fonamenta en el respecte a la voluntat d’un poble. És la situació que es trobava Irlanda quan formava part del Regne Unit: aquest era democràtic a Anglaterra, però no a Irlanda on no respectava la voluntat del poble irlandès. Però a més a Espanya és anticonstitucional. La majoria nacional espanyola ha imposat a la minoria catalana la interpretació de la Constitució del TC per la força amb brutalitat policial i judicial. Els catalans només tenim el recurs de la desobediència civil per a contrarestar-la. Per tant els diputats catalans només poden renunciar a la insubmissió a canvi d’un referèndum d’autodeterminació. Mai a canvi d’una amnistia. Perquè, al marge dels suports polítics que es puguin fer a Madrid, es mantindran inalterats tots els greuges que van portar més de dos milions de ciutadans a jugar-se la seva integritat física l‘octubre de 2017: l’atac a la democràcia catalana del Tribunal Constitucional, la persecució judicial, el dèficit fiscal, les amenaces a la llengua i la cultura catalana, entre molts altres.
Aquesta realitat ha de constar a una exposició de motius de la llei d’amnistia. Si la part espanyola vol pot interpretar-la com a constitucional un referèndum d’autodeterminació té arguments per fer-ho. La disposició addicional primera de la C.E, afirma que empara i respecta els drets històrics dels territoris forals. Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears tenen aquests drets històrics perquè els seus furs i constitucions van ser abolides pels Decrets de Nova Planta apel·lant al dret de conquesta. Per aquest origen violent de la seva derogació tenen dret a l’autodeterminació segons el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics. Aquest tractat forma part de l’ordenament intern espanyol amb l’article 96 de la constitució vigent. En principi no caldria una reforma constitucional. Que no cap a la C.E. és l’excusa habitual per amagar la falta de voluntat de resoldre de manera democràtica el conflicte de Catalunya.
L’argumentari exposat no serà acceptat de cap manera pel PSOE. Però cal difondre’l, per un costat, per la “insistència en la veritat” de la “satyagraha”, sinònim de desobediència civil en el pensament de Gandhi. Per l’altre per enfortir el moviment independentista en el cas probable de repetició d’eleccions.
El PSOE veu indestriables la investidura de Pedro Sánchez i un acord de legislatura. Però aquest topa, entre altres aspectes, a un obstacle formidable: una aprovació d’uns pressupostos que mantindran el dèficit fiscal de Catalunya. La lògica dels aparells dels partits als intercanvis de cromos impliquen, per exemple, aprovar pressupostos espanyols que amb un dèficit fiscal de més de 20.000 milions d’euros a canvi d’un extra d’inversions, per exemple, de 1.000 milions, que al final no s’acaben realitzant. Aprovar-los significaria legitimar la seva perpetuació. A més la promesa d’un nou sistema de finançament menys lesiu per als catalans és impossible perquè la majoria de comunitats autònomes que l’haurien de pactar són en mans del PP i Vox.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!