“Tenen vostès tota la raó en demanar negociacions. De fet, aquest és el principal objectiu de l’acció directa. L’acció directa noviolenta tracta de provocar tal crisi i d’induir tal tensió, que una comunitat que ha refusat sistemàticament negociar, es vegi obligada a enfrontar-se al problema”
Martin Luther King: “Carta des de la presó de Birmingham“. 1
La via negociadora amb el PSOE anunciada pel President Puigdemont el 5 de setembre només pot tenir sentit com a part d’una estratègia per assolir la independència basada en la desobediència civil. La disposició a pactar amb l’esquerra espanyola xoca amb la narrativa i el full de ruta esbossat en el document “Preparem-nos” del Consell de la República. Aquest document només veu una sortida al conflicte amb l’Estat espanyol: un nou embat a una escala tan potent que desbordi la capacitat repressiva de l’Estat espanyol, per manca de policies i presons. La nova república controlaria el territori i esperaria el reconeixement diplomàtic de la resta d’Estats. Amb aquest discurs i aquest plantejament del conflicte no hi ha negociació possible amb el Regne d’Espanya.
L’estratègia de “Preparem-nos” té dificultats quasi invencibles per a portar-se a terme. Per aquesta raó la confrontació s’ha ajornat fins a desaparèixer de l’agenda dels partits independentistes. Tot i que desfermar “un nou embat democràtic de confrontació cívica i pacífica“ en la present legislatura era un compromís dels acords d’investidura del President Aragonès (2021) amb la CUP i Junts per Catalunya, si en dos anys la Taula de Diàleg no donava fruits.
En una estratègia de desobediència civil la negociació amb el PSOE és coherent si no es renuncia a nou embat. Ho va assenyalar Martin Luther King en la seva carta citada a l’inici d’aquesta entrada. El Regne d’Espanya només negociarà la independència de Catalunya en uns Acords de Pau com els d’Irlanda del Nord de 1998 després d’un enfrontament com el que proposo al llibre “Tornem-ho a fer. Mobilització i desobediència civil fins a un Acord de Pau”2. (clicant aquí podeu descarregar el capítol dedicat al nou embat).
La coherència del discurs i una estratègia compartida són imprescindibles per superar la davallada del moviment per la independència, amb la pèrdua de quasi 700.000 vots a les eleccions del 23-J. Només la desobediència civil pot impregnar l’independentisme d’aquest contingut profund. La insubmissió pacífica ha permès a diverses nacions indefenses alliberar-se d’Estats i Imperis superiors militarment, diplomàtica i política. Els seus èxits més destacats són la independència de l’Índia gràcies al moviment de Mahatma Gandhi o l’abolició de la segregació racial als Estats Units com a resultat del moviment pels drets civils encapçalat per Martin Luther King.
La força de la noviolència és la seva dimensió ètica. La insubmissió pacífica reconeix amb realisme que els poders opressors tenen una força material superior. Per aquesta raó no intenta “disputar-los el poder“. Lluita incansablement per crear una situació insostenible que evidenciï al món l’opressió de les lleis i els jutges de l’Estat despòtic. La desobediència de les lleis injustes i la disposició a rebre garrotades i penes de presó commou les consciències i desferma la solidaritat fins i tot més enllà de les fronteres.
L’u d’octubre s’ha de considerar l’acte de desobediència civil més gran mai realitzat a Catalunya. Però aquesta estratègia va començar a descarrilar quan el gener de 2018 dirigents independentistes van proclamar que ningú més havia d’entrar a la presó o anar a l’exili.
La disposició a la negociació amb el poder opressor és indestriable dels processos de desobediència civil sempre que no perdin mai de vista la resolució final del conflicte. El President Puigdemont, en anunciar la seva disposició a negociar la investidura de Pedro Sánchez, exigia un “compromís històric”. Les giragonses dels intercanvis de cromos no han de fer perdre aquesta perspectiva.
El pacte d’alguns passos positius, com l’ús del català al Congrés de Diputats i a la Unió Europea, ha de ressaltar que la resolució democràtica del conflicte català és irrealitzable dins de la Constitució Espanyola. El final de la “guerra freda” entre Catalunya i Espanya només es pot aconseguir amb cimeres amb garanties internacionals. Per assolir que el Regne d’Espanya participi en trobades d’aquestes característiques cal, en paraules de Martin Luther King, “provocar tal crisi i d’induir tal tensió” que generi la intervenció de la Unió Europea.
El Regne d’Espanya, que sacralitza la “indisoluble unidad de España“, creu tenir el dret a retenir Catalunya per la força. Davant d’aquesta incommovible determinació, l’Acord de juliol de 2022 entre el Gobierno de España i la Generalitat per superar la judicialització del conflicte polític és un retrocés. Perquè estableix “El compromís de les parts de conduir l’activitat política i institucional d’acord amb les institucions i els procediments democràtics” i “L’aposta per avenços graduals i concrets sobre la base d’acords públics”. La renúncia a un nou embat deixa Catalunya indefensa.
L’Acord per la desjudicialització retorna a la política de “peix al cove” amb una diferència: CiU podia pactar tant amb Felipe González com amb José Maria Aznar temes com la participació en l’IRPF i l’IVA o la competència de trànsit dels Mossos d’Esquadra. Però ara cal lluitar per la solució al conflicte democràtic i constitucional entre Espanya i Catalunya. Aquest no es pot resoldre amb la desescalada del conflicte impulsada per ERC. Sense la lluita noviolenta el poble català no té força negociadora.
En una nova entrada s’analitzarà les negociacions per la investidura de Pedro Sánchez i un possible pacte de legislatura des de la perspectiva de la desobediència civil.
1Martin Luther King: “Carta desde la cárcel de Birmingham“. Reproduïda a https://wpd.ugr.es/~diegoch/?p=312
2Josep Pinyol i Balasch: “Tornem-ho a fer. Mobilització i desobediència civil fins a un Acord de Pau”. Clipmèdia Edicions. Barcelona. 2023.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!