Ja n’hi ha prou d’acusar de terrorisme als centenars de milers de catalans que van participar a les protestes del Tsunami Democràtic. Ni atemptats, ni bombes, ni assassinats, ni segrestos, ni armes, ni explosius; l’any 2019 ningú, ni la “Guardia Civil”, ni els jutjats a Catalunya, no van veure terrorisme en aquelles manifestacions. Quatre anys després l'”Audiencia Nacional” imputa el President Puigdemont d’encapçalar una banda terrorista. Per tant ens acusa de terroristes a tots els que vàrem participar en les convocatòries del Tsunami. Quatre anys després la “Junta de Fiscales del Tribunal Supremo” dóna suport a les imputacions de terrorisme del jutge Manuel García-Castellón. D’aquí a quatre anys seran terroristes els pagesos que tallen les carreteres?
Ja n’hi ha prou de tergiversar els fets per convertir Catalunya en l’enemic interior d’Espanya, per excitar el patriotisme espanyol amb els prejudicis anticatalans. Als darrers segles el Regne d’Espanya no ha tingut enemics exteriors com Alemanya amb França i viceversa, amb guerres que van cohesionar nacionalment els seus habitants. L’historiador francès Pierre Vilar va assenyalar que els dirigents espanyols i la seva premsa del segle XIX van convertir els catalans en un adversari poderós i ric; un enemic que genera la mateixa animadversió irracional que els jueus van patir a molts països d’Europa abans de 1945. Aquests prejudicis anticatalans de matriu antisemita pertorben la visió espanyola de la realitat del que passa a Catalunya. Ja va passar l’any 1905 quan tres-cents oficials de l’exèrcit van destrossar el local de la revista “Cu-cut!” per un acudit ben innocent. Els assaltants, en comptes de ser castigats per vandalisme, van ser glorificats com herois. El rei Alfons XIII va fer aprovar la Llei de Jurisdiccions de manera que les ofenses a l’exèrcit i a la pàtria van passar a ser jutjades en Consell de Guerra. Profundament indignat, el poble català va reaccionar amb les grans manifestacions a tot el país de Solidaritat Catalana i amb una candidatura unitària que a les eleccions de 1907 va guanyar 41 escons d‘un total de 44.
Ja n’hi ha prou que la mateixa visió distorsionada per l’anticatalanisme es torni a reproduir davant dels fets de l’u d’octubre de 2017, un segle més tard. Aquell dia tot el món va contemplar horroritzat les imatges de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional carregant brutalment contra pacífics ciutadans. En canvi, els espanyols, atiats pels seus mitjans de comunicació, es van convèncer que els catalans havien atacat els agents en una rebel·lió militar. Però les justícies d’Alemanya, Bèlgica, Escòcia, Suïssa i Itàlia s’han negat a acceptar les demandes d’extradició del Tribunal Suprem espanyol. D’aquesta frustració provenen les acusacions de terrorisme contra els manifestants del Tsunami.
Ja n’hi ha prou d’utilitzar Catalunya com l’ase dels cops de les lluites entre la dreta i l’esquerra espanyoles. Les acusacions de terrorisme de la justícia espanyola provenen dels enfrontaments caïnites entre el PP i PSOE al voltant de la llei d’amnistia. Catalunya ja va patir l’anticatalanisme amb la tramitació de l’Estatut de 2006 quan el Partit Popular va recollir milions de signatures contra Catalunya per recuperar vots. Quan el catalanisme va transformar-se en independentisme, PP i PSOE van anar de bracet fins a la moció de censura de 2018. Al cap i a la fi les dues forces polítiques comparteixen que Catalunya pertany al Regne d’Espanya per dret de conquesta. Els dos partits del règim s’han tornat a barallar amb Catalunya com a víctima propiciatòria quan Pedro Sánchez va ser investit “Presidente del Gobierno” amb el vot dels diputats independentistes. Des d’aleshores s’ha desfermat una nova campanya anticatalana: cada dia discursos, declaracions, portades i informacions farcides de prejudicis xenòfobs als mitjans de comunicació espanyols. Amb els pactes d’investidura de Pedro Sánchez i la llei d’amnistia l’ofensiva catalanofòbica ha arribat al paroxisme.
Ja n’hi ha prou de no tenir ni justícia catalana, ni jutges catalans. La justícia espanyola ens acusa de terrorisme perquè els esdeveniments de Catalunya no són sentenciats per jutges catalans, sinó per magistrats de fora imbuïts de prejudicis anticatalans. A Baviera els fets serien instruïts per jutges bavaresos; a Texas ho serien per jutges texans; a Escòcia per jutges escocesos; a Flandes per jutges flamencs. En canvi, estem sotmesos a una justícia colonial, anàloga a la que sofrien els algerians abans de la seva independència. Algèria era consagrada com si fos França, dividida en tres departaments equiparats als europeus; els magistrats eren francesos i els judicis en llengua francesa. Espanya ens tracta igual: jutges forans i procediments en castellà. Fins i tot la modesta proposta de crear un Consell de Justícia de Catalunya amb atribucions mínimes, no cab dins de la Constitució espanyola com va dictaminar el Tribunal Constitucional en la sentència de l’Estatut.
L’acusació de terroristes de la justícia espanyola ens ofèn de la manera més profunda. El moviment per la independència és pacífic i amb fondes conviccions pacifistes. No hi ha hagut ni atemptats, ni bombes, ni assassinats, ni segrestos, ni armes, ni explosius.
Aquesta inculpació és una injúria tan greu com la Llei de Jurisdiccions de 1906. Catalunya, que ha assistit impassible davant de tots aquests atacs, ha de tornar a alçar-se com ho va fer fa un segle en el moviment de Solidaritat. Per dignitat necessitem un despertar grandiós del nostre poble que permeti actualitzar les paraules de Joan Maragall: “Solidaritat és la terra, ho sents? És la terra que s’alça en els seus homes“.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!