En el missatge de Cap d’Any molts presidents de comunitats autònomes, com Felipe VI en el de Nadal, van invocar la constitució com si fos permanent i inalterable. És a dir de la mateixa manera que el franquisme ho feia amb els “Principios Fundamentales del Movimiento”. Entre els principis immutables i sagrats, compartits entre constitucionalistes i franquistes, sobresurt el de la “Unidad de España”.
Presenten la Carta Magna de 1978 com si fos l’origen de les llibertats democràtiques. Ignoren que els drets humans són anteriors a les constitucions i que aquestes han de ser instruments per assolir la democràcia, el govern del poble. El naixement dels Estats Units d’Amèrica és el paradigma d’aquesta precedència. L’any 1776 la seva Declaració d’Independència va proclamar els drets inalienables a la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat. En canvi no van aprovar la seva constitució fins onze anys després, el 1787.
D’altra banda els pares de la constitució nord-americana van preveure la seva modificació mitjançant les esmenes constitucionals; eren conscients que no podien imposar-la als seus descendents. Un segle més tard el President Lincoln va invocar els drets fonamentals proclamats a la Declaració d’Independència per abolir l’esclavitud. Les Cartes Magnes democràtiques són vives (Living Constitution) mentre s’adeqüen a la voluntat de les ciutadans i renoven el seu consentiment. No poden ser permanents i inalterables com les lleis fonamentals franquistes. Si no s’ajusten a les noves demandes de les societats són constitucions mortes.
La constitució espanyola de 1978 és morta a Catalunya perquè no té el consentiment de la majoria de ciutadans del nostre país. És morta des que la sentència de 2010 del seu Tribunal Constitucional va vulnerar l’article 152.2 de la C.E. que estableix que un Estatut aprovat per referèndum només pot ser modificat pel mateix procediment. Els magistrats només podien ordenar la repetició de tot el procés: el nostre Parlament i el Congrés dels Diputats haurien d’haver redactat un nou Estatut d’acord amb la sentència de 2010 i els catalans haurien de votar en un nou referèndum. El conflicte entre Espanya i Catalunya es mantindrà mentre aquesta es regeixi per un Estatut que no és el que van votar pels electors.
La Constitució espanyola és morta a Catalunya perquè l’incompliment de l’article 152.2 ha anul·lat el consentiment dels nostres conciutadans a la Constitució en el referèndum de fa quaranta-cinc anys. Va ser la primera vegada en tres segles que els catalans van votar a favor de formar part del Regne d’Espanya. Però va ser una aprovació condicionada: l’acceptació de la “indisoluble unidad de la Nación española” anava indestriablement lligada al reconeixement de Catalunya com a “nacionalitat” i, per tant, al respecte a la voluntat dels seus electors.
La Carta Magna que la majoria de catalans va votar diferenciava entre regions i nacionalitats. Aquesta distinció es traduïa en dues menes d’Estatut d’Autonomia. El de les regions era una llei orgànica normal aprovada amb un procediment establert a l’article 143 de la C.E. En canvi l’Estatut de les nacionalitats era una llei orgànica pactada entre les Corts Generals i l’Assemblea de Parlamentaris o el Parlament de la nacionalitat, tal com específica l’article 151. I havia de ser aprovat en referèndum i només es podia modificar de la mateixa manera, com especifica l’article 152.2. Era un reconeixement implícit que la ciutadania catalana constituïa un “demos”, la voluntat del qual havia de ser respectada. En aquestes condicions els catalans van votar a favor de la constitució de 1978 i de formar part d’Espanya. En modificar l’Estatut aprovat en referèndum el Tribunal Constitucional l’any 2010 va trencar el pacte de 1978 i va anul·lar el consentiment dels catalans a la constitució vigent. Aquesta ruptura va derogar el consentiment de Catalunya a formar part del Regne d’Espanya.
La reducció a la pràctica de l’Estatut català a una llei orgànica regional amb la sentència de 2010 va generar mobilitzacions sense precedents a Europa i majories parlamentàries per la independència.
Davant de l’auge sobiranista del Quebec, el Canadà va canviar profundament la seva constitució amb l’Acta Constitucional de 1982. El seu objectiu era aconseguir que una majoria de quebequesos volguessin continuar formant part del seu Estat. I l’ha assolit: avui els partits partidaris de continuar al Canadà són majoria. El 2011 el Partit Nacional Escocès va guanyar les eleccions amb la demanda d’un referèndum sobre la independència. El Regne Unit va acceptar la seva celebració. Abans va prometre a ampliar l’autonomia d’Escòcia amb competències fiscals i socials en l’anomenada “devo-max” i va obtenir que la majoria d’escocesos refusés la independència.
En contra d’aquest exemples de països de tradició democràtica el Regne d’Espanya ha imposat l’Estatut alterat pel Tribunal Constitucional per la força. En aquest atac contra la voluntat de la majoria de catalans hi han participat totes les institucions, des del monarca, els Tribunals Constitucional i Suprem, i les “Cortes Generales” fins a la Guàrdia Civil, la Policia Nacional i la majoria de la justícia espanyola a Catalunya. La repressió contra la majoria del poble català ha acabat d’enterrar la constitució espanyola al nostre país.
Retenir Catalunya amb violència és contrari a la democràcia encara que estigui avalada pels tribunals. De la mateixa manera que l’esclavitud era contrària als drets humans encara que fos permesa per la Constitució dels Estats Units. Una unitat d’Espanya que inclogui Catalunya no és un principi democràtic permanent i inalterable. Per assolir aquesta categoria ha de tenir el consentiment de la majoria de catalans. Entre 1707 i 1715 els Països Catalans 1714 va ser annexionats a Castella per dret de conquesta. Dins de la Casa d’Àustria el País Valencià, les Illes i Catalunya tenien el mateix estatus polític que Portugal. Les seves constitucions van ser abolides mitjançant la violència armada. A causa de l’origen brutal de la “Unidad de España” l’Estat espanyol no pot retenir el nostre país invocant la constitució de 1978 que és morta a Catalunya.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Com sempre un estudi històric perfecta com tots el teus