Wyoming i la professió periodística
De tot el show que s’ha muntat amb això del Wyoming, la becària i els fatxes d’intereconomia el que més m’ha cridat l’atenció ha estat sens dubte l’entrada en escena d’una tal Asociación de la Prensa Madrileña. El seu president, un ànima del nostre senyor que respon al nom de Fernando González Urbaneja clama per la integritat de la professió periodística i diu que el que han fet els xics de l’Intermedio “Revela un desprecio y una enorme ignorancia de las reglas de este oficio”, I per a reblar el clau encara més afegeix “no se puede engañar a la gente”; Olé ese arte español! que toquen les campanes, tabals i dolçaines perquè estem davant d’un nou fenòmen de la comunicació.
Em fa gràcia el Fernando en qüestió perquè si per alguna cosa d’aquelles estranyes que passen en la vida, realment s’estiguera creient allò que diu, estaríem davant d’un transtorn psicològic greu, una patologia semblant a la que patien els protagonistes d’Underground que es pensaven que continuaven en guerra 25 anys després de signat l’armistici. Fernando Gonzàlez Urbaneja continuaria disparant des de la seua trinxera per defensar l’ètica en el periosdisme quan és una guerra que fa molts anys es va acabar, i no per què s’haja acabat l’ètica sinó per què com tot el món sap ja no hi han periodistes.
(continua)
Ni és necessari tindre títol de periodista per exercir, ni evidentment tindre’l no és garantia de res, atés que qualsevol imbècil amb pasta pot adquirir-lo còmodament en alguna universitat privada i després l’esperaran amb els braços oberts a Canal 9. Si algú s’havia preparat mínimament bé a la facultat, amb esperit crític, consciència ètica i demés palles mentals, no hi ha cap problema, el sistema ho té tot previst, quan arribe el sagrament de la hipoteca es posarà de genolls i menjarà mansament de la mà que li dóna les garrofes. Després de tot si la misió del periodista era contar-nos la veritat, ja han arribat tard, ara qualsevol desqueferós com jo pot escriure en un blog la seua veritat, sense haver d’esperar que cap comisari polític el deixe sense sou i sense casa.
Existeixen els Consells d’Administració, els patrocinadors, els contractes basura, les censures vàries, la bilis, la silicona i els pobres desgraciats que fan d’escrividors i bustos parlants; però ah amics meus els periodistes no existeixen. Podeu veure Iñaki Gabilondo la icona comunicativa del progressime barrejant informació i opinió en un informatiu o al Fernandet este parlant de l’Intermedio com a periodisme. Almenys hauria pogut comprovar les seues fonts i s’hauria adonat que Wyoming ni tan sols es considera periodista sinó humorista. Una professió ben diferent que no només compta amb molt més prestigi social sinó que a més a més existeix.
Doncs això un president de l’Associació de Premsa que no sap diferenciar humor de periodisme i que em confirma la meua idea de què ens prenen pel pito del sereno a tots . “Hay que colgarlos a todos con las tripas de los curas” que va dir el Wyoming, I ja seria un començament.
Dios los cria i ellos se reajuntan.
Pues jo em vaig pixar de la risa!!! Ja m’aguera agradat veure-li la cara al de intereconomia quan li estaven dient que li l’havien colat!!!! Que en les barbaritats que diu eixe ja s’ho mereixia. Podria agafar-se de la maneta amb el de a tope con la cope, que eixe és un altre. Mare meua….. Ho deixe que ja em bull la sang.
Bona nit!!
Totalment d’acord amb el que dius, sòls una cosa, el que fa el senyor Iñaki Gabilondo em pareix perfecte, entre altres perquè per una banda, em pareix perfecte que ací cadascú diga el que li pareix tot i ho diga ben claret, estiga d’acord o no, la segona es que a diferència del que has dit de barrejar informació i opinió, és una apreciació un poc viciada. Una cosa és fer això i l’altra és que en un mateix espai informatiu, un periodista com aquest, amb el prestigi internacional, que per gràcia o desgràcia posseïx, a més de realitzar la seva tasca com a informador haja creat una secció en la qual dóne la seua opinió, cosa que admet, és un poc revolucionària o almenys ho és ací, i que crec que ninguna ment perversa hauria de comparar amb el que fa l’emisari diví de la COPE (se’n va un món).
Els articles d’opinió sempre han omplit pàgines en periòdics, i precisament moltes vegades per periodistes, que en altres s’han encarregat d’escriure notícies. Simplement el que ha aportat aquest senyor, al meu entendre, és l’audiovisualització del que ja teniém en paper.