Josep Nadal

Si heu anat llegint els meus articles supose que haureu notat que sóc el
que ara se’n diu un friki per a
certes coses que afecten a la política del meu país. En un article anterior
vaig criticar des d’un vessant social la declaració “Per un compromís polític
valencianista” que advocava per un referent polític valencianista per damunt de
símbols i ideologies. Quan em vaig assabentar que el Bloc havia tret una
ponència política i estratègica, em va picar la curiositat, el segon capítol de
la tramoia ens arribava poc abans de festes i prometia litres de viscositat
morbosa sobretot pel que fa al tema de les banderetes i el nom del país, que és
un tema pel qual els valencians sentim tanta fascinació com pels coets o la
cassalla.

Com a bon friki que sóc, em vaig devorar tota la ponència en una vesprada,
organització, estatuts, declaració política i estratègia. I la veritat és que
sense arribar a defraudar-me del tot si que m’ha sorprés una mica. Pensava que
em trobaria amb un remake de l’anterior declaració, però els guionistes sembla
que tenien reservades algunes novetats amb les que l’espectador no havia
comptat…

(continua)

M’ha semblat una ponència més a l’esquerra del que m’esperava, de fet el
partit que ix reflectit en la ponència política està molt més a l’esquerra de
la percepció que tinc del Bloc ara mateix. És veritat que quan s’arriba a la
ponència estratègica es baixa una mica la intensitat del discurs, se segueix
una línia més propera a la socialdemocràcia i s’intenta marcar certa distància
amb el comunisme sense definir massa bé que entenen com a tal.

Però en general veig un discurs ecosocialista bastant en la línia teòrica de
partits com Iniciativa per Catalunya i alguns partits verds europeus. Des d’una
postura antineoliberal , que no anticapitalista, proposen una alternativa
basada en un concepte radical de democràcia. S’estenen paràgrafs i paràgrafs
parlant de creixement sostenible i arribant a insinuar el concepte de
decreixement. Moments vibrants de literatura quasirevolucionària quan fa
referència  a la lluita contra el
patriarcat o les centrals nuclears o consideracions sobre la societat de consum
que semblen extretes d’algun llibre de Naomi Klein. Fins i tot proposen que el
Bloc participe activament al Fòrum Social Mundial.

Una mica fluixa per al meu gust la part on parlen del treball. El concepte
que introdueixen de flexibilitat laboral, la veritat és que si no me’l
expliquen una mica millor el veig sospitosament reaccionari i desafinant una
mica sobre la resta de temes socials que tracten. També he trobat a faltar una
posició clara en el tema dels transvasaments i les centrals eòliques.

Pel que fa al tema nacional que és on se centren les mirades del personal,
al contrari de les crítiques que s’han fet, no trobe  que hi hagen canvis substancials, atenent a
que el primer punt dels objectius que marquen els estatuts és el següent:

 “L’assoliment de la plena
sobirania nacional del poble valencià i la seua plasmació legal mitjançant una
Constitució valenciana que contemple la possibilitat d’una associació política
amb els països amb els quals compartim una mateixa llengua, cultura i història”

Objectiu pel qual el Bloc afirma lluitar des de la seua creació i amb el qual,
com a independentista valencià que sóc,  estic plenament d’acord.

Si que hi ha un cert canvi en el llenguatge i en la simbologia per intentar
arribar a certs sectors de la societat on fins ara no s’havia arribat, i és
d’aquest canvi de llenguatge d’on sorgeixen la majoria de crítiques. És proposa
assumir, junt a la senyera quadribarrada, la senyera amb blau com a pròpia de
tots els valencians, així com denominacions com Nació Valenciana que fins ara
havien estat mal vistes pel fusterianisme, junt a País Valencià.

No tinc res en contra a priori contra aquesta ampliació de l’univers
sentimental del valencianisme. És més, sempre he cregut que havíem de recuperar
la senyera coronada, arrancar-la de mans de les rates feixistes i donar-li la
dignitat que li correspon. Sempre he vist aquesta senyera com a pròpia de la
ciutat de València i m’he identificat com a valencià amb la de les quatre barres,
però no tinc cap problema en compartir moviment polític amb gent que senta
honradament la senyera del blau dels collons com la seua. Sempre i quan les
diferències foren només de símbols.

Pel que fa a la denominació de Nació Valenciana, sempre m’ha semblat una
denominació interessant, potser per a alguna gent li plantege conflictes amb
els Països Catalans però no crec que això siga així. Si el nacionalisme del
Principat assumeix que Catalunya és una nació, no veig per què no hem de
considerar sense complexes que el País Valencià és una nació, la nació
valenciana. I això no té res en contra dels lligams que tenim els diferents
Països. De fet quan la majoria de la societat assumeix com a sinònims els
conceptes de país i nació nosaltres ens perdem en intel·lectualismes. Per què
no podríem dir Nacions Catalanes o Països Valencians?.

D’altra banda és evident que és molt fàcil per al nacionalisme del nord del
Sénia parlar de Països Catalans, llengua catalana o senyera quadribarrada per a
tots els nostres països, tenint en compte que són les denominacions i els
símbols que tenen com a oficials i que es repeteixen dia a dia des dels mitjans
de comunicació. Als nacionalistes valencians per contra ens toca torejar una
societat políticament molt més adversa i damunt des d’un simbologia només de
resistència amb la qual cosa se’ns complica la feina enormement. No crec que
siga cap desficaci valencianitzar el nostre discurs i explicar els Països Catalans
pedagògicament sense que el 95% del poble valencià arranque a córrer espantat
en escoltar les dues primeres paraules que diguem.

No vaig a negar que Fuster ens va deixar ben claret que la nostra no havia
de portar blau. Però pense que agafar les paraules de Fuster com un dogma
després de tants anys; disparant a matar al primer que plantege obrir el debat
simbòlic em sembla una actitud rabiosament antifusteriana. Per no parlar de la
injustícia històrica en la que deixem als nostres avis polítics, el valencianisme
de la República,
que va acceptar com a pròpia la senyera amb blau, junt al Penó de la Conquesta, i que no només
van córrer per les facultats fugint de la polícia, sinó que a més van plantar
cara als feixistes espanyols amb les armes a les mans, acabant massacrats,
exiliats i silenciats. Molta gent això no ho té en compte, igual que molta gent
no sap que a l’Estatut d’Autonomia de las República apareixia la senyera
coronada junt al nom de País Valencià. Crec que només com exercici de memòria
històrica ja hauríem de dignificar aquesta bandera.

Tota aquesta renovació en el discurs i en la simbologia, com ja he dit, em
sembla urgent i positiva. Hem vist com en els últims anys des d’altres àmbits del
nacionalisme valencià com el de l’esquerra independentista també s’han fet passos
en aquest sentit, i opine que tant de bo se’n donaren molts més.

També es veritat que en l’únic paràgraf on es  fa referència encobertament  als Països
Catalans la ponència diu això:

“El valencianisme polític
fuig de discursos polítics inservibles com a marc de relacions amb el Principat
i resta dels territoris de l’antiga Corona d’Aragó, bé siga des de posicions
unitaristes de caràcter nacional, bé siga amb l’anticatalanisme com a
instrument de definició pròpia o eina per traure rèdits electorals. El
valencianisme polític reclama un nou marc de relacions amb Catalunya basat en
el respecte i la confiança mútua i el desplegament de les oportunitats presents
i futures que unes bones relacions poden ajudar a desenvolupar”.

I diu això i poca cosa més. I pense que és ací on es troba el punt més fluix
de tota l’extensíssima ponència. Primer perquè parlar de “fugir de posicions
unitaristes de caràcter nacional” si nó s’explica bé pot conduir a una
contradicció flagrant dels  propis estatuts
on es parla de la possibilitat d’associació política, i després per què quan es
parla d’un nou marc de relacions i d’oportunitats presents i futures no hi ha
ni una sola línia més que explique amb exemples pràctics quin
hauria de ser aquest nou marc de relacions 
ni aquestes oportunitats, ni es parla de les Illes ni altres territoris. O siga que s’hi entreveu una ambigüitat
bastant calculada en aquest paràgraf. Sembla que pot més el “això no toca” que
la voluntat d’agafar el bou pels collons i deixar clara quina és la posició del
partit sobre aquest assumpte.

Bé ja s’ho faran, no crec que siga determinant per al país que el Bloc es
definisca sobre aquestes coses. Som uns quants centenars de milers els
valencians que considerem la unitat lingüística com quelcom més que un fet
funcional i basem la nostra identitat en aquest referent cultural, sense que
això vaja en contra de la nostra identitat política que tenim basada en la
pèrdua dels nostres Furs aquell 25 d’abril de 1707. De tota manera, és un fil
que s’han deixat penjant i al qual alguna botifarra li hauran d’assignar tard o
d’hora, entre d’altres coses per què nosaltres no anem a parar de fer Països.

Dit tot això i si heu tingut el valor 
de llegir tot el que he escrit m’agradaria passar a les coses que sobre
aquesta ponència i les crítiques rebudes a mi em semblen realment importants i
que resumiria en dos punts:

–    Entenc que molta gent se senta preocupada per un gir del
Bloc cap a la dreta o cap al blaverisme, jo també en sóc particep d’aquesta
preocupació. Però no és això el que diu la ponència. De fet com ja he dit el
partit resultant estaria molt més a l’esquerra del que el Bloc està actualment.
Algú podria dir que tota la paperassa social es podria quedar en no res, que el
Bloc continuarà sent una amalgama de tribus locals on cadascú fa el que li dóna
la gana però amb un canvi simbòlic que l’aproparà a sectors empresarials i
reaccionaris. I pense que això és ben possible, però és el Bloc que en el
Congrés i sobretot després en el dia a dia haurà de definir si s’apropa a l’organització que està retractada en la
Ponència o s’assembla més al partit gran amb el que aniran a les
Eleccions  Europees. I això és una cosa
que ultrapassa la intenció d’aquest article.

–       Em preocupa bastant que des de postures a l’esquerra del
Bloc és faça només una crítica dels canvis en la símbologia i en l’estètica.
Quan se suposa que hauríem de ser l’avantguarda política que posara el dit a la
nafra sobre les qüestions socials i hauríem de ser nosaltres els que
plantejarem primer que ningú un canvi estètic i de símbols per arrossegar a
capes més amplies del Poble Valencià (tal i com va fer Fuster en la seua època)
Sembla com si ens limitàrem a cavar un clot ben fondo al voltant de la trinxera
simbòlica fusteriana per a què no passe ningú més, i ningú se’n puga eixir de
dins. Sembla com si necessitàrem el conflicte simbòlic per autojustificarnos contínuament
i marcar distàncies amb altres. Quan allò que ens hauria de diferenciar del
Bloc no són els símbols, sinó el model de país al que aspirem i la nostra
lluita en el dia a dia.

Vos recomane la lectura de la ponència a tota la gent que teniu interés en
qüestions  d’organitzacions polítiques,
pense que se’n pot aprendre bastant siga quina siga la conclusió a la que
arribeu. Sobretot molt interessant la part organitzativa.

I ara sí, ara ve lo bo. A tots aquells que heu arribat fins ací i sigueu
capaços de demostrar-me que us heu llegit tot aquest article, sapieu que teniu
una cassalla pagada. Haureu demostrat com a mínim ser la meitat de Frikis que
jo per a aquestes coses.

Au a mamar-la pels racons.

+ iNFO

Article de Pere Fuset on fa un repàs d’articles i noticies apareguts sobre este tema.