Via internet tinc coneixement d'un sopar celebrat fa uns dies a València on un centenar de persones provinents de diferents vessants del “valencianisme” commemoraven la Declaració Valencianista de 1918, partida de naixement del valencianisme polític. L'acte va ser organitzat per l'Associació Cívica Valencianista Tirant Lo Blanc.
Els assistents al sopar, no queda clar si tots o no, van signar un manifest “Per un compromís polític valencianista” en el que advoquen per la creació d'un referent polític unitari per a tot el valencianisme “que supere les diferències ideolòquiques i simbòliques”. Entre els signats hi ha gent com Hector Villalba i Lorena Ferrandis (ex-Unió valenciana), Pepa Chesa (Bloc) i Diego Gómez (Escola Valenciana), a més d'altres personatges habituals d'aquest tipus de saraos.
(continua)
He estat mirant les fotos i he vist bastants cares conegudes, de gent que porta molts anys tirant endavant el seu projecte. Felicite la gent del Tirant, molts d'ells han estat remant des de l'adolescència en la mateixa direcció, sense grans demostracions de força, però amb un llenguatge persistent i modern, i amb els contactes necessaris a llocs com les universitats i els mitjans de comunicació, per a què el seu missatge continuara ahí. Han donat una imatge de serietat inusual en la política valenciana i el suport aconseguit en aquest sopar testimonia que les coses els van bastant bé. Són els impulsors des de fa 20 anys de les idees de Convergència Valenciana i de Tercera Via, idees que es veuen reflectides al 100% en l'esmentat manifest.
És evident que la dimensió del projecte no és el mateix ara que fa 20 anys, Unió Valenciana ha estat abduïda pel PP, i les molles que han quedat a aquesta banda (Villalba, Ferrandis, Ahuir..) ja no són als nostres ulls com Lizondo i les ties maries psicòpates amb les que es pretenia pactar fa dues dècades. Però per damunt de totes aquestes constatacions gairebé folklòriques, per damunt del color de la bandereta dels collons i d'altres consideracions essencialistes, m'agradaria aportar les meues raons per les quals no signaria mai aquest manifest.
En primer lloc el que més em crida l'atenció del manifest és que ni tan sols aparega la paraula crisi, no és parla en cap moment de depredació del territori, ni de corrupció, es fa l'eterna al.lusió a la petitia i mitjana empresa i a un concepte gairebé cristià de la lluita contra la pobresa al món. Un manifest molt de manual de partit centrista que vol quedar bé amb uns i altres sense alçar massa pols. Ni tan sols se'ls ha colat l'etern eufemisme de progressista. Un bon full de presentació per a buscar inversors entre l'empresariat valencià, que, pulcres com són ells agraeixen totes aquestes paraules tan ben mesurades.
La derrota provoca sobretot frustració i desesperança, i l'esquerra nacionalista del País Valencià en sap bastant de tot això. Segurament estem en un dels pitjors moments des de fa anys, l'enfonsament i posterior descomposició del Compromís ha afegit més dramatisme a una situació que era ja de per si desesperant. De la desorientació estratègica hem passat a la desorientació ideològica. Hi ha un corrent prou gran de gent que s'està creient el discurs de l'enemic, de que la història s'ha acabat, que el capitalisme és l'únic camí possible i quan menys ens allunyem d'allò que els mitjans marquen com a políticament correcte millor per a nosaltres. Ideològicament vençuts com els militants del PCUS de finals dels 80, alguns corren a refugiar-se en la primera paraeta que els permeta almenys parlar en valencià, mentre altres corren desesperadament a votar-li a Zapatero per a que no guanye el PP. Però ara no està en crisi el comunisme, el que està en crisi és el capitalisme
Sembla bastant clar que si no es parla de crisi en el present manifest és per què llavors haurien de criticar el sistema i proposar solucions, i pel que es veu no estan ni per una cosa ni per l'altra. Quina solució proposa el valencianisme unitari per a la gent que s'està quedant a l'atur i que aviat es quedaran sense casa? Penseu de veres que a algú li interessa tot això del valencianisme a seques? Què li direu a la comunitat educativa que està mobilitzant-se contra el model europeu i neoliberal d'educació, i a tota la gent que ha donat la cara contra els PAIs, les torres d'alta tensió, les obres faraòniques o la prepotència de l'Esglèsia Catòlica?
No combregue ideològicament amb el manifest, pense que estaria bé que hi hagués un valencianisme de centredreta, però no crec que haja de ser la gent d'esquerres els que posen el muscle per a portar eixe sant. Però és que a més opine que estratègicament van errats tots aquells que pensen que així guanyaran posicions de cara al futur. En un context social com el que estem, deixar de banda la crítica al sistema és un error de primer grau i deixa la porta oberta per a que una volta més siga l'esquerra espanyola la que s'aprofite del descontent de la classe treballadora valenciana. No tardarà a apareixer algun moviment a nivell espanyol que faça una crítica directa del capitalisme i propose alternatives socials. Ja existeixen aquestos moviments a França, Alemanya, Portugal i altres estats que ens són bastant pròxims i com més vaja embrutant-sela cosa més força tindran. A Catalunya queda l'esperança de la CUP però i ací què? Algú té alguna idea que no passe per assumir el final de la història?
Jo també propose tombar el convent sencer, i perquè pense que tinc raó. Hui per hui, i vist el panorama qualsevol iniciativa que pretenga buscar la supervivència ha de tindre el benefici del dubte. Sols una cosa és certa per mi, el sistema que hem conegut fins ara s'ha acabat.
Però és el tema de sempre: poder el que es vol o voler el que es pot.
Posem que jo sóc d'esquerres i nacionalista. Tinc, doncs, dos eixos de gradació política, i he de mirar de trobar un equilibri entre els quatre pols. O, si vols, entre els dos pols: un equilibri entre voler i poder.
Aquesta iniciativa pot pecar de mullar-se poc, de fer malabarisme amb els eufemismes i de no voler alçar pols. Put a neoliberalisme i neoblaverisme. Conforme. Però es declara valencianista, i aquest és un dels meus eixos. Potser no hauria d'anar jo, com a persona d'esquerres, a posar el muscle per portar eixe sant, però sí com com a valencianista (i que la meua processó vaja per dins). Ara bé: si hi arrime el meu muscle serà perquè no tinc una alternativa d'esquerres nacional potent. Ho he dit bé: potent.
El que vull o el que puc? Ja sabem el que hi ha ahí fora, no ens enganyem. Acostar el muscle a eixa processó ens pot costar faena i orgull, ausades, però tota evolució sempre costa. Quantes voltes hem sentit a dir i hem repetit que no és l'hora dels matisos, sinó de sumar? Tu mateix vas "demanar" (o "justificar") el vot per al Bloc en les darreres eleccions, i supose que algun pensament eclèctic et devia creuar el cap quan t'hi vas decidir.
Sí, podem.
Però... volem?