Josep Nadal

Acabem de tornar de Madrid, hem arribat a casa cansats i en alguns casos refredats, però amb la sensació d’haver viscut alguna cosa important aquest cap de setmana.

Tot va començar quan la gent d’Izquierda Castellana ens va convidar a participar en unes Jornades Internacionalistes per al 1 de desembre al barri obrer madrileny de Legazpi. Se’ns plantejava en aquell moment un cert maldecap ja que estem en ple procés de gravació del nou cd i des de setembre havíem interromput la gira. Finalment decidirem acceptar el repte; no havíem tocat mai en terres castellanes i Madrid és un nom que ressona exòtic i contundentment provocador dins del nostre subconscient…

Arribem a la gran ciutat i com era d’esperar ens perdem per algun lloc entre l’M30 i l’M40. Això ens dóna l’oportunitat d’assistir a un paisatge gairebé dantesc, quilòmetres i quilòmetres de terra remenada i llesta per urbanitzar, fins on els ulls abasten, tot es pols i finques de cases que s’agrupen claustrofòbicament com a formiguers, tons grisos clars i marrons dominen el paisatge. De quan en quan es veuen les restes d’algun antic jardí, gespa seca i males herbes combinen a la perfecció amb el gris constructor de la vora. Es nota la mà de d’Agurirres i Gallardons, d’Opus i Legionarios de Cristo.

Amb un cert retard arribem al CSO La Traba, ens espera la gent d’organització i el Cesc Freixas que està apunt de fer el seu concert. La Traba és un antic garatge d’autobusos de Legazpi on des què va ser ocupat s’hi realitzen diverses activitats, sobta veure només entrar les fotos del 5 últims afusellats pel franquisme, pancartes recordant Carlos Palomino i banderes de les nacions sense estat d’Europa, incloses l’estelada i la Ikuriña.

Nosaltres acabem de provar mentre una representant de la CUP fa una xerrada a una sala del pis de dalt i Cesc Freixas comença el seu recital cantant Al vent. Algú va comentar en veu baixa però no veníem a Madrid?

Cap a les 20 hores comença el concert de Diablo Cojuelo grup d’ska que a banda d’apuntar molt bones maneres, ens va sorprendre gratament amb el so de la dolçaina castellana i les seues reivindicacions revolucionàries i castellanistes. Cap aquelles hores La Traba començava a omplir-se i pels carrers dels voltants es veia molta gent acudint cap al concert.

El cas és que sense temps ni per sopar, ens avisen que ens anem preparant, que ja va la cosa. En aquell moments ens adonem que La Traba està pràcticament a vessar, i que la gent està amb ganes. A partir d’ací comença un dels concerts més especials que hem fet, primer que res ens sorprenia que la gent coneguera algunes lletres nostres i les ganes boges de ballar des de la primera cançó: tot s’ha de dir hi havia una nodrida representació valenciana i de la resta dels Països que es van fer notar.

Però hi havia alguna cosa més, és notava a l’ambient una espècie d’electricitat, de ràbia, de complicitat. A la mínima referència que vaig fer al company assassinat, se sentia retronar el Carlos hermano nosotros no olvidamos i nosaltres cridàvem com un més, i ens miràvem als ulls i reconeixíem implícitament que ens estàvem emocionant.

Acabem el concert amb l’adrenalina pels núvols i mentre desmuntem, la gent d’Izquierda Castellana fa un parlament recordant Carlos i encoratjant en la lluita contra el feixisme i un altre on parlen del dret de Castella a ser una nació respectada i no confosa amb l’imperi que és diu Espanya i on a més li cedeixen la paraula a la representant de la CUP.

En acabar el parlament va començar una d’aquelles imatges que tardaré anys en esborrar de la meua ment; 2000 persones en ple Madrid tots botant i cridant amb ràbia el Español el que no bote, amb falla reial inclosa. Em vaig fixar bé, però no vaig vore massa dissidències, botar botaven tots i sense pensar-s’ho massa.

Anem a menjar alguna cosa i ràpidament tornem per assistir a un dels millors concerts de Betagarri dels molts que hem tingut la sort de vore. La gent estava lliuradíssima i igual que hem fet sempre nosaltres, cantaven les cançons en euskera com si saberen que vol dir cada paraula.

A les 12 de la nit acabava el concert, la gent d’organització feien eixir la gent fora i es posaven a netejar el centre social i el carrer. En tot moment vam notar l’especial preocupació de la gent de la Traba per dur-se bé amb els veïns, allò estava ple de cartells demanant a la gent que fóra respectuosa.

Acabem la nit fent unes copes per Lavapiés i comentant la jugada.

Des de sempre hem tingut Madrid com a referent de la majoria de coses dolentes que li passen al nostre poble. Madrid per nosaltres sempre han estat els pijos i pseudo-pijos que venen a l’estiu a les nostres platges exigint allò de hablar cristiano, els àrbitres que li piten penals a favor de l’equip de sempre i el lloc on van la majoria dels nostres impostos.

També havíem tingut clar des de sempre que Madrid és una gran ciutat on hi ha de tot, no som imbècils, però tindre l’oportunitat de viure experiències com les del dissabte ens dona una altra perspectiva. Segurament molta gent no entendrà el nacionalisme castellà, però jo sí. Castellà és un país totalment destrossat per la burgesia i els buròcrates, els pobles castellans es moren i els joves han de marxar o quedar-se al poble i aguantar fanatismes religiosos, orgulls militars, atur o explotació laboral. Als barris obrers de les ciutats la situació no és molt millor i els feixistes fan de les seues lliurement i amb la connivència de l’estat. A més han de suportar com li canvien el nom a la seua llengua i manipulen la seua identitat per major glòria d’un imperi que no beneficia per a res a les classes populars. Per dir-ho clarament, si a nosaltres no ens beneficia ser Espanya, a ells tampoc.

A l’endemà ens alcem i abans de tornar cap a casa fem un café amb llet i porras en un bar a pocs metres d’on un militar feixista va assassinar Carlos Palomino. Al nostre costat hi seuen dos vellets amb bigotet fatxa, d’aquells que ens resultarien entranyables si fórem uns analfabets polítics, un li comenta a l’altre que el pare del Guàrdia Civil mort dos dies abans a Capbreton és de Legazpi ho diu amb orgull i no només amb orgull ho diu amb alegria, i se li ompli la boca quan diu Guardia Civil. Ja se sap com són, sempre alegrant-se per la sang vessada en nom del seu imperi.

En aquells moments pensava que me n’alegre molt d’haver descobert un Madrid diferent al dels dos fatxes decrèpits, i que tant de bo amb el nostre concert puguem haver contribuït a canviar-li a algú la imatge també decrèpita que els valencians donen a l’exterior.

Ja de tornada, dalt de la furgo, algú va plantejar que era el moment per fer-nos tots del Reial Madrid. No es va aprovar la proposta, en tot cas s’estudiarà simpatitzar amb el Rayo.

A vore si tornem aviat.

+ Info
Video Mani antifeixista homenatge Carlos Palomino 24 Novembre que la Delegació del Govern (PSOE) no va voler autoritzar.
Informació sobre mogudes a Madrid