Contra el pessimisme
Si però ja voràs com guanyen! Segur que la frase vos sona, converses i més converses segellades lapidàriament. Trobem un interlocutor amb el que coincidim sobre la situació desastrosa del país dels valencians i amb només un intercanvi ràpid d’impressions la indignació esdevé impotència i tot seguit arriba el lament, darrer gest amb el que ens vestim abans de canviar de tema.
I quan diguem que guanyaran ho fem amb dolor però amb la complaença de que almenys no planarà sobre nosaltres la desil·lusió, el ridícul, la ganyota del desencant. Era l’esport preferit de la gent d’esquerres abans de les eleccions del 2007 i ho continua sent amb més força avui en dia. Qualsevol situació nova que ens siga favorable es resol amb una enquesta mensual que ens retorna a les misèries quotidianes. Ens hem instal·lat en un ambient polític en que estem a un pas de tractar de boig a qualsevol que puguera tindre qualsevol teoria diferent a l’eterna victòria de les forces del costat fosc.
(CONTINUA)
No crec que siga bo, en cap cas, allunyar-se de la realitat. Tindre els peus a terra és indispensable per afrontar situacions com la que patim, però de veres cal lamentar-nos tan? No he vist des que tinc ús de raó política cap enquesta que ens siga beneficiosa i els resultats electorals sempre han segut un desastre si els mirem globalment. Però per més que mire tampoc veig check points a l’entrada de cada poble, per ara encara no ens bombardegen amb urani empobrit, ni els paramilitars entren amb motoserres a esquarterar joves dissidents.. Amb això no vull traure-li importància a totes les repressions polítiques que patim; però dic jo que potser no estaria mal pensar de quan en quan que la nostra actitud també té certa part de culpa en tota aquesta situació.
Els nostres enemics són poderosos però mireu-los bé. Un tall de polítics ensinistrats en obeir l’esglaó jeràrquicament superior, repetir com a lloros l’argumentari del partit i barallar-se amb més o menys discreció per entrar en bon lloc a la llista. Els podeu veure de la mà d’empresaris panxuts i malparlats amb els que van de putes i es reparteixen comissions. Al més inútil del poble el fan alcalde i al més mafiós dels alcaldes conseller. De la caspa secular de la burgesia valenciana de sempre als nous rics del boom immobiliari, integristes religiosos, apassionats de l’estanquera amb el bou d’Osborne renegats de diferent pelatge i politicastres de l’oposició instal·lats en la còpia perpètua de les receptes de la dreta oficial. Tots units fent pinya, adoctrinats en el mecanisme perfecte, aquell que no falla, aquell que els ompli el cabàs des de fa segles; però acosteu-vos una miqueta més, fixeu-vos en el seus ulls: tenen por.
Tenen por i sempre n’han tingut; per això són incapaços de mantindre debats públics sobre res i silencien qualsevol dissidència sempre que poden amb molt rares excepcions. No podem mesurar la por ni a pams ni a onces però se’ls veu a la cara que cada dia que passa en tenen més. El seu discurs de donar faena pal poble mentre s’enduien ells sempre el mos més gran, s’ha ensorrat, ha quedat fatal la seua teoria econòmica a tots els nivells i a més han quedat mal ells com a persones. Les enquestes els donen guanyadors però ells com a bons cristians intueixen que això no és suficient. Ni tan sols el triomf electoral redimirà les seues pecaminoses ànimes del foc.
Però nosaltres sembla que juguem al seu joc, ens diuen dia a dia que ells guanyaran que nosaltres no som ningú i ens ho creguem cegament. La seua principal estratègia es desanimar-nos i nosaltres és la primera opció que triem sense vacil·lar un instant. Voleu dir-me que no dóna un poc igual el que diguen les enquestes i fins i tot el resultat de les pròximes eleccions. Allò important no és que ells estan guanyant, allò important és que nosaltres guanyarem i sobretot que ens ho anem a passar de categoria fent-los suar sang a esta colla de caradures.
Què feu mirant la tele quan hi ha una revolució en marxa? sigueu egoistes no li deixeu només a Xavi Castillo el plaer de la revolta; baixeu al carrer i participeu que deia Estellés, divertiu-vos! que diu Guardiola als seus jugadors abans de cada final. Podeu conèixer a molta gent meravellosa que està al vostre costat, podeu gaudir de moments intensos que vos faran avorrir per sempre les pel·lícules d’acció ianquis i trobareu un antidepressiu magnífic que ve sense recepta. El futur és nostre i no perquè ho diga jo sinó perquè el tenim dibuixat en l’anvers de les nostres frustracions; i a més a més diguen el que diguen les enquestes som millors que ells.
La revolució és ara
Guanyarem
Això de “divertiu-vos” va ser de Cruyff abans de la final de Wembley.
Gran l’article. De vegades l’enemic són els prejudicis, falsos esquemes i pessimismes que l’esquerra i/o el valencianisme es col·loca. I és que a alguns els fa por la victòria… preferixen viure de les cendres de la resistència.
300 anys de resistència en són massa
Organitzem la victòria col·lectiva
Visca València!
http://www.myspace.com/mcfabre
Molt bé Josep! Fa falta més gent com tu. Però tot el que dius és molt difícil de fer, i més encara si no tenim mitjans de comunicació que ens ajuden a contrarrestar les seues mentides. Al PV, des de la desaparició de L’avanç i de El Punt del PV ens em quedat orfes d’altaveus de les nostres reivindicacions i amb internet, ho estem comprovant, no hi ha prou. Ens cal un diari, una ràdio o qualsevol altre mitjà de comunicació de masses que tú pugues imaginar, que al voltant d’ell a poc a poc ens puguem anar trobant i juntant tots aquells que estem pel nostre país i que ara estem dispersos en blocs, publicacions locals, en col·lectius, etc. I ja no val l’excusa de que un diari en paper té els dies contats, o una ràdio no la sentirà només que els quatre gats del rotllo i serà com un gueto, perquè de Catalunya ens arriben noticies de la creació una nova emissora de ràdio i també d’un nou diari que es dirà ARA. Què passa? Que allà dalt si que hi ha mercat i ací no? Pense que no. Crec que el que ens manca als nacionalistes, independentistes i demés ací baix és vocació emprenedora i empresarial. No pot ser que a Catalunya, tenint tants diaris i emissores com tenen en català, encara hi hagen iniciatives en eixe sentit i nosaltres no siguem capaços de mantenir una publicació encara que siga quinzenal. A més, a les Illes, amb menys vots totals de les forces nacionalistes que ací, tenen un diari en català. És molt important el que dius, però tenim massa fronts oberts i molt poques armes per a lluitar en ells. Per molt que lluitem, cada cop estic més segur de que el nostre futur passa per tenir uns mitjans de comunicació propis que oferisquen una altra visió de la realitat valenciana, perquè els que hi ha, acabaran fins i tot manipulant-nos a nosaltres i quan això passe, perdrem el nostre futur com a poble. Així que, comencem la revolució armant-nos. Salut
Pessimisme? El problema és que som una nòria. Passem de l’optimisme més infantil al pessimisme més depriment. Som un au fènix que renaix i mor cada quatre anys. A mesura que s’acosta la cita electoral comencem a aixecar-nos de les nostres deixalles, a donar-nos colpets a l’esquena i a creure que ara sí que és possible, que aquesta vegada és la bona, que amb la que està caient… i després venen les urnes i el bac que ens donem amb la crua realitat és tan fort que ens deixa tanoques. Quan major és la il·lusió, més forta és la caiguda…
Ni una cosa ni l’altra. Deia un japonés fa més de dos mil anys que per guanyar la guerra cal conéixer les forces de l’enemic i les nostres pròpies.
No necessitem optimisme. Ni pessimisme. El que ens cal és tindre el cap fred. Ser conscients de la realitat que ens envolta i de les nostres pròpies forces. En compte d’una nòria, hem de ser una línia constant i ascendent cap a la victòria que algun dia haurà d’arribar.
Gran l’article. De vegades l’enemic són els prejudicis, falsos esquemes i
pessimismes que l’esquerra i/o el valencianisme es col·loca. I és que a
alguns els fa por la victòria… preferixen viure de les cendres de la
resistència. cartier replica watches swiss tourbillon replica watches