Tot és increïble

Publicat el 25 de juny de 2013: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/664-camarga-camacho

Permeteu-me que entri en matèria sense circumloquis. Alicia Sánchez-Camacho ha anunciat que destinarà 80.000€ a fins socials. I d’on surten aquests 80.000€? És la indemnització que una agència d’espionatge pagarà perquè la diputada retiri la demanda i no s’investigui el cas. I això que els extreballadors afirmen que ella estava assabentada de la gravació denunciada. I això que ella mateixa havia piulat l’1 de març: “Confío plenamente en la justicia y en la policía. Que se llegue hasta el final en el asunto de las escuchas ilegales que he sufrido. Alícia”. I transcric el tuit sencer, perquè “Los tweets escritos por ella los firma como ‘Alícia’.”

M’estalvio de comentar el favor que fa al seu partit, al qual, sigui dit de passada, ja no li ve d’una acusació de corrupció. També de passada, podem afegir que aquest partit té un extraordinari palmarès d’escàndols, però no es troba sol en la lluita pel podi. Em sap greu la generalització de descrèdit a tota la gent que es dedica al noble art de la política, en uns moments on la credibilitat de les institucions és tan baixa que les iniciatives que pretenen instaurar un nou règim han deixat de ser utòpiques i ja són les més plausibles.

La falta de paraula, el secretisme i la corrupció ja han generat prou debat en mitjans de comunicació amb línies editorials ben diverses. Per tant, m’interessa més reflexionar sobre la segona part: la destinació d’aquests diners. El 20 de juny, ‏@AliciaSCamacho tuitejava: “Satisfacción pq Método3 reconoce todos los delitos de mi demanda. Donaré la indemnización íntegramente a entidades contra la pobreza. Alícia”. És a dir, abraça la bandera de la solidaritat per tapar les seves vergonyes. Però farà públic a quines entitats destina aquest import? I aquestes entitats acceptaran un donatiu que no té per objectiu la reduir la pobresa sinó tapar la corrupció i la reputació d’aquesta suposada víctima?

En uns moments que les entitats socials estan passant per greus dificultats econòmiques, el risc de deixar-se temptar per diner fàcil és molt elevat. Sempre hi ha hagut fam al món, i sempre ha estat urgent dedicar recursos a la seva eradicació. Però quan les estructures solidàries per a reduir la fam també pateixen una davallada de recursos, el risc d’acceptar diner fosc és més elevat. És una prova de foc: acceptar aquests diners significa reconèixer que la finalitat justifica els mitjans. Vull saber si cap entitat contra la pobresa ho accepta. Vull saber quina entitat accepta uns diners que eviten que s’investigui un delicte. Vull saber quina entitat accepta diners pagats perquè la justícia s’aturi. Vull saber quina entitat considera més important la seva acció benèfica que l’acció de la Justícia. Una caritat en perjudici de la justícia és hipòcrita.

Prou pena tenen els pobres de la situació en què es troben, com perquè encara vingui algú a intrumentalitzar-los en benefici propi. El pobres són persones, cal recordar-ho? Si cal assumir responsabilitats polítiques per un error, el sistema ja en preveu unes quantes maneres. Si cal expiar pecats, el catolicisme ofereix perdó. Si cal treure’s el sentiment de culpa, el millor és reconèixer la veritat. Si aquests diners la fan quedar malament, que no els accepti. Però, si us plau, no trafiqueu amb les necessitats dels pobres.

Al cap i a la fi, al País Valencià desvien diners de cooperació cap a la corrupció, i a Catalunya treuen diners de la corrupció per fer solidaritat. Potser algú ens tractatrà de desagraïts.

La caritat és discreta. Però ara que ja s’ha penjat la medalla, que ho acabi d’explicar tot. Tot, senyora diputada. Algú acceptarà 80.000€ de la senyora Sánchez Camacho?

Publicat el 27 de desembre de 2010 en català i en castellà

Publicat el 23 de febrer de 2011: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/184-el-govern-no-retalla-tant

Ara que tothom ha pres consciència que d’on no n’hi ha no en raja, i que no tenim més remei que retallar fins i tot allò que havíem acordat considerar necessari i imprescindible, val la pena fer una reflexió sobre les retallades en l’administració pública.

Deixem ara de banda que el mateix conseller Mas-Colell considera desorbitada la contribució fiscal de Catalunya. Deixem també de banda les retallades a les prestacions socials (pensions de vellesa, subsidis d’atur, prestacions de maternitat, etc.). I ara fixem-nos en les retallades de les despeses de l’administració, per veure com es fan anar les tisores.

Pla de pensions

Els treballadors de la Generalitat percebem diverses formes de remuneració. A més del salari, també rebem vals restaurant, podem beneficiar-nos d’un fons d’acció social que compensa diverses eventualitats (naixements, estudis, parents dependents, defuncions, etc.), i des del 2004 rebem una aportació anual a un fons privat de pensions. Aquesta aportació és força minsa, però les condicions econòmiques són extraordinàries, perquè en som titulars més de 100.000 partícips. La pensió de jubilació de la majoria de treballadors serà una mica inferior al seu sou actual. En canvi, si els alts càrrecs només comptessin amb la pensió de la Seguretat Social tindrien una fortíssima reducció d’ingressos quan es jubilessin. Per tant, aquests sí que tenen molt d’interès a completar aquest pla de pensions de la Caixa, amb condicions tan favorables. Qui ha pres la decisió de retallar els sous i mantenir un pla de pensions privat per a tota la plantilla? I per què? Potser per no fer enfadar els senyors de la principal entitat bancària del nostre país?

Programari

Bona part de la plantilla de la Generalitat treballem amb ordinador. L’ordinador es pot fer funcionar amb dues menes de programari: el lliure i el de propietat. El programari lliure és gratuït, adaptable a les necessitats (i a la llengua) dels usuaris, i fomenta la innovació entre els usuaris. En canvi, el programari de propietat vincula l’usuari amb una empresa, aquesta pretén el monopoli a través de la incompatibilitat amb els productes dels competidors, la innovació queda restringida als investigadors que formen part de l’empresa informàtica, etc. Aleshores, el funcionari es pregunta: quin interès té l’administració en pagar tantes llicències per a utilitzar els programes d’una gran empresa nord-americana, que tradueix els productes al català tard i parcialment, i que ha produït alguns sistemes operatius famosos per deixar penjat l’aparell? Si l’alternativa és gratuïta, i fomenta que els catalans siguem més oberts a la innovació, per què continuem sotmesos al programari de codi tancat? Per no molestar els senyors d’una gran multinacional nord-americana?

És pensant en tot això que un s’adona que es redueixen dràsticament els pressupostos públics sense renunciar als encàrrecs milionaris a grans empreses. I és clar, així ni un se sacrifica a gust ni el govern resol el dèficit… Si tot això va ser possible amb governs d’esquerres, a qui li queda esperança? Doncs a mi: com que el Govern afirma que la crisi és tan i tan forta, jo crec que es veuran obligats a retallar fins i tot això. No us sembla?

Ah, i no ens n’oblidem:

Beneficis de la Caixa en l’exercici 2010: 1.507 milions d’euros.
Beneficis de Microsoft entre octubre i desembre de 2010: 6.630 milions de dòlars.

Publicat a Justícia i Pau en català i castellà

Vagi la meva conclusió per endavant: la campanya #mugronslliures és excel·lent i un exemple a seguir en la lluita contra el racisme.

L’Ajuntament de l’Ametlla del Vallès regulava la indumentària de les persones usuàries de les piscines municipals a través d’un reglament que discriminava per gènere. En lloc d’aixecar la discriminació (obligant tothom a tapar-se el pit o permetent mostrar-lo, també a tothom) ha recorregut a la forma progre de vulnerar els drets fonamentals: sotmetent-los a votació.

¿Us imagineu que es posés a debat amb un procés participatiu la discriminació a l’Església per obrir un temple o la discriminació dels homosexuals per accedir a la funció pública? Tothom veuria que és absolutament inadmissible perquè els drets s’han de respectar sense regateig.

Així com les mentides només s’aguanten amb més mentides, les discriminacions també porten noves discriminacions per dissimular. Com que decidir si es discrimina les dones fa mal als ulls, calia suavitzar-ho amb una altra discriminació: que només votessin les dones. Quan els nudistes plantegin que la norma els discrimina, espero que l’Ajuntament mantingui el criteri de permetre que només votin aquests, les “persones afectades” segons es pot llegir en la nota de l’ajuntament.

Davant d’aquesta controvèrsia apareix la campanya #mugronslliures. Les tres ratlles que conformen el manifest són precises i concises. No demanen ensenyar el pit ni tapar-lo, així com tampoc no diuen que les dones hagin de fer el mateix que els homes. Simplement exigeixen la supressió de la discriminació per gènere.

És una llàstima que m’hagi perdut la campanya electoral i no tingui de primera mà els arguments que han portat 148 dones a votar a favor de la discriminació. I em sap greu perquè tots els arguments que se m’acudeixen per defensar el manteniment de la prohibició del topless a les persones a qui se’ls ha assignat el gènere femení són exactament equivalents als que esgrimeixen els extremistes islamistes, que en algunes dictadures defensen que les dones han de tapar-se el cabell i de vegades fins i tot el rostre: la moral, la tradició, la provocació, l’erotisme, una determinada concepció de la religió, el patriarcat, el cos femení com a objecte de desig…

No se m’acut com es pot defensar l’obligació de les ametllatanes de tapar-se el pit i alhora el dret de les musulmanes a anar amb el cap destapat sense incórrer en una gran incoherència. Entenc que tots els majors d’edat han de tenir dret a decidir personalment com es mostren en públic, bo i acceptant unes convencions que al segle XXI no poden ser discriminatòries. Només comprenc la discriminació a unes dones i l’exigència de la llibertat en unes altres des del supremacisme de qui pensa que els nostres costums són bons perquè vivim en democràcia i els costums dels altres són dolents perquè són diferents als nostres. I aquesta línia de pensament no lliga gaire amb els drets humans.

Qüestionari publicat al Butlletí de la Facultat de Ciències Polítiques i de Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (Núm. 148. Gener 2018)

En què consisteix la teva feina? 
Els tres especialistes en religions que treballem a la Direcció General d’Afers Religiosos ens hem format en aquesta facultat. Ens ocupem de tasques molt diverses, com informar les entitats religioses sobre tràmits administratius, assessorar les administracions locals sobre la gestió de la llibertat religiosa, formar a tota mena de professionals (mestres, serveis socials, policia, etc.), gestionar web i xarxes socials, atendre premsa, elaborar informes per a la conselleria, etc.

Com vas accedir-hi? 
Jo vaig començar a especialitzar-me en sociologia de la religió abans que hi hagués cap organisme públic a Catalunya que s’ocupés d’aquesta àrea. Per tant, tenia interès en una matèria amb unes expectatives laborals molt reduïdes. L’auge de la diversitat religiosa des de fa vint anys i la preocupació política per la institucionalització d’organitzacions religioses formades per immigrats va situar aquesta matèria en l’agenda pública. L’any 1999, l’Ajuntament de Barcelona va encarregar el primer mapa religiós de la ciutat a l’ISOR, i l’èxit de la recerca va fer que l’any següent la Generalitat ens encarregués el Mapa Religiós de Catalunya, que és la principal base de dades sobre el fenomen i que es va actualitzant periòdicament. Quan la Direcció General d’Afers Religiosos va necessitar especialistes, va fitxar sociòlegs que coneixíem el terreny de primera mà.

Com valores la formació rebuda a la Facultat?
La facultat va donar una bona base de partida, sobretot per la diversitat de perspectives que oferia el professorat. L’àmbit de les religions és un niu d’estigmatitzacions i prejudicis, i la formació de la facultat facilitava una aproximació crítica i oberta. En relació a la meva especialitat, sense dubte vaig anar a parar a un gran centre de referència, que gràcies al mestratge del Dr. Joan Estruch manté un gran prestigi.

Com veus la Facultat des de la pràctica professional, quines coses creus que es podrien millorar?
Ara torno a estar en contacte amb la facultat com a tutor extern d’un estudiant de grau. Tant en llicenciar-me com ara, veig que la formació és sòlida i permet abordar reptes en àmbits ben diversos i amb molta facilitat per participar en equips interdisciplinaris. La principal àrea en la qual he hagut de buscar formació complementària ha estat en l’àmbit jurídic. L’he necessitada tant pel fet de treballar en l’administració pública com per contextualitzar la llibertat religiosa. La sociologia ha d’entendre la societat més enllà de les normes legals, però no pot obviar el dret per entendre els fenòmens globalment.

Quin/s consell/s donaries als futurs politòlegs i sociòlegs de la Facultat?
En la meva promoció, hi havia diversos estudiants que, com jo, teníem molt clar el centre d’interès: joventut, gènere, educació, turisme… i en el meu cas, religió. Els treballs solien ja enfocar-se cap a les respectives especialitats i a més estàvem implicats en grups d’aquests àmbits. La nostra inserció laboral va ser més ràpida que aquells que havien estudiat sociologia sense implicar-se gaire en entitats i moviments socials. A la universitat us donaran eines, però només podreu conèixer de debò la societat ficant-vos en ambients ben diversos!

Podeu saber més del Joan al seu blog i al seu perfil de Twitter.

Tanto en Cataluña como en España, la principal distinción ya no es entre izquierdas y derechas, sino entre nacionalistas y demócratas. Pero como vamos a ver a continuación, se atribuyen significados opuestos, lo cual explica porqué la concepción de ciudadanía es incompatible y, por lo tanto, la convivencia bajo una misma ley resulta opresión.

En Cataluña, se considera demócrata aquél que considera que la nación está en las manos de la ciudadanía, mientras que se califica de nacionalista aquél que considera que la nación está por encima de la voluntad popular. Nacionalistas son aquellos que opinan que el territorio nacional no está sujeto a la voluntad de la ciudadanía, que hay que defender la Constitución incluso cuando los poderes estatales han traicionado el pacto que la hizo posible, o que las instituciones españolas no están sometidas a las normas y pactos internacionales de derechos.

En España, la distinción utiliza los mismos términos para referirse a los bandos inversos. Se llama demócrata a quien identifica Constitución con democracia, como si el texto de 1978 redactado en un contexto de violencia política no pudiera mejorarse más adelante. Y a su vez, se llama nacionalistas aquellos que cuestionan la unidad de España, como si esta no fuera fruto del nacionalismo español y la nostalgia en un Imperio desaparecido.

Así pues, el núcleo del problema está en la tensión entre democracia y constitución. Y podemos aclararla en tres puntos:

1. La constitución fue posible en 1978 como un pacto entre franquistas y demócratas. Los primeros cedieron cuanto quisieron y los segundos aceptaron cuanto consideraron que abría una vía democratizadora que pudiera profundizarse con el tiempo. En 2010, quedó claro que la constitución era el tope de democracia admitida en España y el tapón que impedía la democracia en Cataluña.
2. El pacto constitucional es un juego de equilibrios. Las comunidades autónomas solo pueden aprobar su estatuto de acuerdo con las Cortes y en el marco de la constitución. Las instituciones españolas no pueden imponer su mandato sin el sufragio de la ciudadanía. Pues bien, desde 2010, Cataluña se rige por un estatuto no refrendado, sino cepillado primero por los partidos y fulminado después por un Tribunal Constitucional sin ninguna legitimidad, que ha anulado leyes del Parlament de Catalunya idénticas a las vigentes en otras comunidades autónomas.
3. La Constitución instituyó el Tribunal Constitucional como intérprete de la carta magna y, en consecuencia, como árbitro entre las instituciones. En 1978 se aprobó una constitución que permitía una interpretación amplia. La cerrazón de los miembros del Tribunal Constitucional ha aniquilado toda posibilidad de una lectura abierta y respetuosa con la diversidad. El problema no es lo aprobado en 1978, sino la instrumentalización de ese órgano durante 40 años a favor de las instituciones estatales y en detrimento de la ciudadanía. No basta cambiar el gobierno: hay que alcanzar mayores cotas de democracia.

Minado el pacto constitucional desde dentro, en España ya solo queda una dicotomía: se impone por la fuerza el orden constitucional unionista o se respeta la voluntad democrática y el derecho de autodeterminación de los pueblos según se formula en los dos Pactos Internacionales de Derechos que en su día España firmó. Dictadura o repúblicas. No hay más.

Volvamos a la pregunta inicial. ¿Por qué los catalanes llaman demócratas a los nacionalistas y nacionalistas a los demócratas? Porque son dos países cuyas mayorías difieren completamente sobre qué es una nación y qué es una democracia. Mejor que cada uno se gobierne a si mismo para garantizar la convivencia social y la estabilidad política.

Inicio un bloc amb més ganes de recopilar escrits meus escampats ací i allà que no pas d’habituar-me a redactar idees, ocurrències i facècies. Però s’esdevé que aquest bloc comença justament entre dues dates properes que recordarem molt de temps, ves a saber si per sempre més: els aterridors atemptats del 17 d’agost i l’esperançat referèndum de l’1 d’octubre.

Podem dir que tot és increïble tant en un cas com en l’altre. És increïble que uns joves que tot ens fa titllar-los de normals hagin estat capaços de preparar un atemptat i perpetrar l’atropellament fatídic. És increïble la capacitat de fer mal, d’abstreure’s del dolor provocat, de creure que això et pot reportar cap satisfacció. Un mal incomprensible que també xoca a les fronteres, en decisions polítiques, en la intimitat d’algunes famílies, en l’explotació laboral, en l’abús dels febles, en l’abandonament de nens i vells, en la degradació mediambiental…

També és increïble el tomb que ha fet el nostre país. La consciència que volem ser ciutadans actius i que no acceptem una democràcia de pa sucat amb oli que ens marca límits i ofega els reptes. La resposta civilitzada a un sistema que tendeix a corrompre’s i dificulta sistemàticament l’alliberament personal i col·lectiu. És increïble la capacitat de segar cadenes quan es comprèn que la força de l’opressor rau en la nostra por.

Tot és increïble vol dir que costa creure tant de mal i també costa de creure tanta força per sortir-se’n. I encara hi podem afegir un tercer sentit: en un context tan fragmentat, de burdes manipulacions i veritats esmicolades, ens podem creure algunes poques coses, però no totes. Cal optar: no podem continuar com si tot fos compatible. La veritat i la falsedat, la dignitat i l’estultícia, el compromís i la indiferència. Hem de creure una cosa o l’altra: no ens ho podem creure tot.

Tot és increïble.