La fiscalitat és la principal eina de l’estat del benestar, en la mesura que és un instrument redistribuïdor. Es basa en el principi que tothom hi posa segons el que té, i en canvi tothom obté uns serveis o prestacions iguals. Per tant, el delme, en una societat religiosa, i els impostos directes, en una societat secularitzada, són bàsics per assegurar que les diferències socials no deixen en la misèria una gran part de la població.
Ara bé: què passa quan coincideixen les següents circumstàncies?
1. L’estat destina els seus recursos a rescatar bancs en fallida. Aquests bancs continuen pagant salaris milionaris als seus gestors i continuen sense oferir liquiditat a l’economia productiva, que és la que produeix ocupació (perquè algú treballa i cobra) i benestar (perquè és receptor d’aquest bé o servei).
2. L’estat redueix o elimina serveis i prestacions públiques, que de vegades deixa desatesa la població més vulnerable, a risc d’augmentar la marginació fins a nivells de no retorn.
Pagar impostos en aquestes circumstàncies és impropi d’una persona justa. No només deixes de destinar recursos als necessitats, sinó que perpetues un sistema inhumà.
Gravar el treball, els beneficis, el patrimoni i la compra de béns i serveis, mentre el negoci financer se’n lliura de forma legal (manca una taxa Tobin) o il·legal (frau fiscal) és una humiliació. Contribuir econòmicament a un estat que tendeix a finançar negocis especulatius fallits (que en cas de reeixir no haguessin reportat cap benefici a la comunitat) a costa de retallar serveis i prestacions socials és immoral.
Qui torni a parlar de crisi de valors, que no es quedi amb l’esforç, l’austeritat i la innovació. Si us plau, que citi la dignitat, la coherència i la revolució.