Tot és increïble

La setmana passada el Tribunal Europeu de Drets Humans va sentenciar que cinc dirigents abertzales no havien tingut un judici just. El tribunal europeu ha dictaminat que la jutgessa de l’Audiència Nacional no havia estat imparcial. És a dir, confirmava que el tribunal continuador del Tribunal del Orden Público havia vulnerat el Conveni Europeu de Drets Humans.

No ha estat una excepció: encara no fa un any, el mateix tribunal europeu havia condemnat l’Estat Espanyol perquè s’havia privat el dret de defensa a l’expresident del Parlament Basc Juan María Atutxa. I anteriorment, havia condemnat Espanya perquè Garzón havia negligit les denúncies de tortura.

Actualment, dos líders civils i diversos governants catalans, entre els quals un candidat a presidir la Generalitat de Catalunya detingut enmig dels debats d’investidura, estan empresonats a l’espera d’un judici ple d’irregularitats processals sobre uns fets que diversos tribunals europeus ja han declarat que no són constitutius dels gravíssims delictes que els imputen.

Evidentment, qualsevol condemna del TEDH és una vergonya. Ara bé, cal tenir en compte que en aquestes condemnes l’abast de les irregularitats van molt més enllà dels denunciants i corrompen tot el sistema. A més dels acusats, les irregularitats afecten tots els electors que s’han vist privats de ser representats per aquells que van sortir elegits. I encara més, qualsevol majoria parlamentària queda deslegitimada per no ser representativa de la voluntat popular.

Com que les autoritats espanyoles no han mostrat cap gest de contrició, tot fa pensar que l’Estat no pensa revisar res arran d’aquestes condemnes i que continuarà subvertint els resultats electorals. A més de no interessar-li, no ha notat prou pressió ciutadana. Tot sembla indicar que algú ha calculat que per a l’Estat el benefici de reprimir il·legalment opositors és molt superior al cost que impliquen aquestes sentències al cap d’uns anys.

¿Com definiríeu aquesta concepció que considera que l’Estat està més unit quan s’exerceix la força que quan actua amb sentit de justícia? Què pretén unir d’aquesta manera? La ciutadania? Per què la ciutadania hauria de fer costat a un Estat que avantposa la pròpia defensa a la dels principis constitucionals?

Una mentalitat democràtica sempre sostindrà que la millor forma de defensar un Estat és que les institucions es mantinguin lleials a les seves funcions i facin de contrapès les unes amb les altres. Allò que dona seguretat és l’equilibri entre poders i no pas l’ús de la força. Només una concepció autoritària de la pàtria s’atreviria justificar l’extralimitació dels aparells estatals. De fet, aquesta és la demostració d’una gran feblesa: quina poca confiança en la democràcia creure que un aparell judicial imparcial afebleix l’Estat!

¿No tenim clar si és millor posar la justícia al servei de l’Estat o l’Estat al servei de la justícia? Només el nacionalisme exacerbat avantposa la imaginada essència pàtria a la justícia, la convivència o la pau. Qui pot aturar aquesta degradació? Els altres poders de l’Estat que se’n beneficien? De cap manera! Només la ciutadania informada i organitzada, amb el suport de les instàncies internacionals de defensa dels drets humans, pot rescatar l’Estat dels poders que se l’han apropiat i l’instrumentalitzen a favor seu.

Publicat a Justícia i Pau en català i castellà

Vagi la meva conclusió per endavant: la campanya #mugronslliures és excel·lent i un exemple a seguir en la lluita contra el racisme.

L’Ajuntament de l’Ametlla del Vallès regulava la indumentària de les persones usuàries de les piscines municipals a través d’un reglament que discriminava per gènere. En lloc d’aixecar la discriminació (obligant tothom a tapar-se el pit o permetent mostrar-lo, també a tothom) ha recorregut a la forma progre de vulnerar els drets fonamentals: sotmetent-los a votació.

¿Us imagineu que es posés a debat amb un procés participatiu la discriminació a l’Església per obrir un temple o la discriminació dels homosexuals per accedir a la funció pública? Tothom veuria que és absolutament inadmissible perquè els drets s’han de respectar sense regateig.

Així com les mentides només s’aguanten amb més mentides, les discriminacions també porten noves discriminacions per dissimular. Com que decidir si es discrimina les dones fa mal als ulls, calia suavitzar-ho amb una altra discriminació: que només votessin les dones. Quan els nudistes plantegin que la norma els discrimina, espero que l’Ajuntament mantingui el criteri de permetre que només votin aquests, les “persones afectades” segons es pot llegir en la nota de l’ajuntament.

Davant d’aquesta controvèrsia apareix la campanya #mugronslliures. Les tres ratlles que conformen el manifest són precises i concises. No demanen ensenyar el pit ni tapar-lo, així com tampoc no diuen que les dones hagin de fer el mateix que els homes. Simplement exigeixen la supressió de la discriminació per gènere.

És una llàstima que m’hagi perdut la campanya electoral i no tingui de primera mà els arguments que han portat 148 dones a votar a favor de la discriminació. I em sap greu perquè tots els arguments que se m’acudeixen per defensar el manteniment de la prohibició del topless a les persones a qui se’ls ha assignat el gènere femení són exactament equivalents als que esgrimeixen els extremistes islamistes, que en algunes dictadures defensen que les dones han de tapar-se el cabell i de vegades fins i tot el rostre: la moral, la tradició, la provocació, l’erotisme, una determinada concepció de la religió, el patriarcat, el cos femení com a objecte de desig…

No se m’acut com es pot defensar l’obligació de les ametllatanes de tapar-se el pit i alhora el dret de les musulmanes a anar amb el cap destapat sense incórrer en una gran incoherència. Entenc que tots els majors d’edat han de tenir dret a decidir personalment com es mostren en públic, bo i acceptant unes convencions que al segle XXI no poden ser discriminatòries. Només comprenc la discriminació a unes dones i l’exigència de la llibertat en unes altres des del supremacisme de qui pensa que els nostres costums són bons perquè vivim en democràcia i els costums dels altres són dolents perquè són diferents als nostres. I aquesta línia de pensament no lliga gaire amb els drets humans.

Article publicat al web de Justícia i Pau en versió catalana i castellana (27/3/2018)

En analitzar els sistemes democràtics és habitual fixar-se molt en la normativa i els mecanismes de control entre els diversos poders, i poc en la cultura política dels diversos actors. Però el funcionament del sistema només és correcte quan tots els poders tenen una actitud apropiada. En aquest sentit, només cal que un del sectors no col·labori lleialment amb el sistema perquè es produeixin abusos que malmeten la convivència.

Si la majoria d’electors voten partits populistes, com ha passat a Itàlia, o no penalitzen els partits corruptes amb molts centenars de càrrecs electes imputats, com passa a Espanya, la democràcia no funciona. Si la premsa afavoreix el populisme punitiu en lloc d’afavorir una política de reinserció, la democràcia no funciona. Si la judicatura no renova la mentalitat dictatorial i segueix les directrius de partits ultradretans extraparlamentaris com Vox fins i tot en contra de la fiscalia, la democràcia no funciona. Si el Tribunal Constitucional no respecta el pacte constituent que força que els Estatuts d’Autonomia estiguin avalats tant per les Corts com per l’electorat de la comunitat autònoma, la democràcia no funciona. Si el cap d’estat no electe avantposa la imposició per la força de la llei elaborada en un context franquista per sobre de l’aprofundiment democràtic, la democràcia no funciona.

La recuperació de la Generalitat de Catalunya l’any 1977 va ser fruit de la pressió popular i de la negociació estatal amb les forces democràtiques. Això contrasta amb moltes altres institucions espanyoles creades des del poder i, per tant, al seu servei. “Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia” era el clam d’una societat que exigia democràcia com a única forma d’assolir la convivència. I aquesta ciutadania no ha deixat d’organitzar-se perquè el sistema estigui millorant permanentment i serveixi al conjunt de la ciutadania. Aquesta és l’única manera d’aconseguir que la democràcia no esdevingui una carcassa formal sense redistribució de poder real. La democràcia no en té prou amb els electors: necessita demòcrates actius.

Si la democràcia necessita demòcrates per establir-se, les dictadures també necessiten qui les promoguin. I el procés republicà a Catalunya no és només la resposta a una falta d’expectatives o la incomprensió de les institucions espanyoles a la seva singularitat. La transició cap a un nou estat també és la reacció al feixisme latent durant anys i que s’ha desfermat desacomplexadament en els darrers mesos.

Els partidaris de la unitat d’Espanya són els únics que han atacat veïns amb escopetes. Els espanyolistes són els únics que han agredit vianants que mostraven signes de solidaritat, incloent dones i nens. Els atacs ultres com el de la seu cultural Blanquerna de Madrid, el setge a una assemblea de càrrecs electes a Saragossa o les pallisses al final de les manifestacions de Sociedad Civil Catalana no són investigats o no són condemnats o les penes no es compleixen.

Nego rotundament que estigui assimilant tot l’unionisme al feixisme, però no se senten veus crítiques espanyoles que rebutgin la justificació de la força contra les propostes a favor de solucions democartitzadores majoritàries a Catalunya. ¿Aquestes veus no existeixen o són silenciades? La impunitat de feixisme del darrer mig any a Catalunya només és comprensible amb el concurs de la violència policial per part del govern estatal (primer amb els cossos estatals i, amb l’aplicació del 155, també els Mossos), l’arbitrarietat de la judicatura, la complicitat dels grans mitjans de comunicació i l’empara del Borbó en el discurs del 3 d’octubre.

El problema no és l’obsolescència de la Constitució. Costa una mica més exculpar les institucions que no han entès la Carta Magna com a base de la democràcia sinó com a topall i, en conseqüència, no han afavorit el seu paper com a garant de la convivència sinó com a coartada per a l’acumulació del poder, que ha preservat en unes mateixes famílies. Ara bé, el problema gros és la falta d’un poble preparat per fer front al deteriorament institucional. Si dos pobles amb cultures polítiques tan diferents no es posen d’acord en com regenerar junts la democràcia, han de trobar alternatives que els permetin avançar cadascuna al seu ritme. Si mai trobeu un demòcrata disposat a utilitzar la força per imposar la seva idea de democràcia, allunyeu-vos-en. Ni que compartiu la seva idea de democràcia. La democràcia no en té prou amb els electors: necessita demòcrates actius.