Democràcia sense tabús
Article publicat el 19 de novembre de 2012: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/95-2013-01-23-05-22-27
Encara falta una setmana, però podem endevinar les declaracions dels candidats durant la nit electoral. Si ha pujat l’abstenció, entre tots hem fer una revisió del sistema i els altres partits han de reconèixer que la seva campanya (bruta, radical, demagògica o el que s’escaigui) ha perjudicat molt. Si, pel contrari, ha augmentat el nombre de votants, el vencedor felicitarà els electors pel seu esforç, mentre que els qui se sentin perdedors, es consideraran víctimes d’un sistema polaritzador en el qual només les baixes passions mobilitzen.
De fet, associen la democràcia als números, quan és evident que la democràcia és de lletres. Una major o menor participació electoral ens diu ben poc de la qualitat democràtica. La major participació electoral no té res a veure amb la claredat dels programes, la responsabilitat dels candidats, la informació dels electors, ni l’equanimitat dels periodistes. Per fer perviure la democràcia, cal millorar-la, no incrementar-la. És una qüestió qualitativa, no pas quantitativa.
La democràcia representativa ha donat molt de si, però mostra signes clars d’esgotament. Cal superar el model actual per una democràcia participativa. La diferència no consisteix en augmentar el nombre de vots, ni tampoc el nombre de consultes, i molt menys els pressupostos de les campanyes electorals. Es tracta de posar l’accent en el procés de deliberació en lloc del resultat. De primar els arguments per sobre del nombre de partidaris. De prioritzar la qualitat per sobre de la quantitat. De cercar consensos en lloc d’imposar victòries. De respectar les minories i no pas protegir les majories. Només es pot millorar la política amb interlocutors que pugin canviar de parer després d’escoltar-se.
Des d’aquesta concepció de la democràcia, ni els parlaments són inútils (m’abstinc d’opinar sobre el senat) ni els diputats unes sangoneres, sinó que poden simbolitzar i canalitzar els debats que es donen al carrer. La lògica diu que per a això cal una regeneració que faria perdre poder a qui actualment el controla: els partits haurien d’aprovar una llei electoral que permetés llistes obertes, més proximitat entre el càrrec electe i el ciutadà, programes electorals amb força contractual, etc.
Però ves per on, mentre esperem una nova llei electoral, els canvis han vingut de la base. En les darreres setmanes, s’han donat unes circumstàncies que han propiciat un escenari tan esperançador com imprevist. Els partits han quedat superats per les demandes ciutadanes. Els partits no han aconseguit enquadrar tothom segons les seves consignes, sinó que tota mena d’assemblees locals i xarxes socials han imposat una agenda de final obert, que els partits havien evitat tant temps com han pogut.
A nivell nacional, després de dècades de decepcions i humiliacions, la ciutadania ha assajat tota mena d’eines per fer-se sentir davant de l’immobilisme dels poders establerts. Hi ha hagut les consultes ciutadanes iniciades a Arenys de Munt, desobediència civil en les autopistes que concentren escandalosament tants peatges a Catalunya, pagament directe a la Generalitat dels tributs espanyols, municipis que s’han declarat lliures, tota mena de debats, xerrades i assemblees, i una llarg etcètera fins arribar a treure al carrer un milió i mig de catalans al carrer.
A nivell social, la plataforma d’afectats per les hipoteques, per definició una agrupació de persones empobrides i famílies desgraciades, han aconseguit estendre la seva preocupació a grups tan impermeables com els jutges i els cossos policials, els quals consideren que estan fent complir unes lleis que desnaturalitzen les seves funcions, d’impartir justícia i preservar l’ordre. I aquestes plataformes d’afectats, dificultant físicament els desallotjaments, han aconseguit generalitzar la percepció que els governs defensen els bancs que els condonen els crèdits, i no pas els ciutadans que els voten.
En ambdós casos, la crisi elimina el marge de confiança que el ciutadà diposita en les institucions, i aquest decideix participar directament. Els partits que no entenen el debat que ha generat la ciutadania queden descol·locats. Aquesta tardor, els partits van a remolc. Quan pretenen fer combregar amb rodes de molí, quan proposen vies que han estat reiteradament obstruïdes, quan pretenen que els desitjos dels poderosos s’imposin sobre les necessitats d’una majoria, quan addueixen lleis derogables per ofegar drets humans universals, quan passa tot això, succeeixen dues coses: la primera, que els partits deixen de representar ciutadans i passen a defensar interessos. I la segona, que s’esdevé un canvi de règim i es posen a la picota tots els privilegis polítics i econòmics tolerats fins aleshores.
La crisi és molt dura, però amb esperança és més fàcil passar-la i sobretot sortir-ne més ben parats. Som més exigents i més actius. Ens creiem menys les promeses, però estem més organitzats per apropar les utopies. La participació política no arribarà d’un pla estratègic, sinó de la necessitat de solidaritat humana i del deure d’aturar la impunitat. Sense dirigismes i sense por, arriba una democràcia sense tabús.