ambFilosofia

En un apunt anterior analitzàvem amb teoria de jocs els moments que ens portaven a l’ 1-O i en fèiem un pronòstic. Podem dir que gairebé la van endevinar. Es va produir S12

Anem a analitzar el moment actual i les seves possibilitats futures amb teoria de jocs. La teoria de jocs no és cap fórmula miraculosa, és simplement un instrument que permet eliminar l’ambigüitat i la vaguetat de les hipòtesis. I, per tant, poder-les discutir d’una manera més precisa.

L’anàlisi consta de cinc passos: 1. construir l’arbre del joc, 2. Establir les estratègies, 3. Determinar els ordres de preferències, 4. Construir la matriu de pagaments, 5. Discutir la matriu buscant solucions que maximitzen guanys / minimitzen pèrdues dels contrincants.

farem un apunt per cada un dels passos esmentats. En aquest primer apunt presentarem l’arbre del joc.

Partim del moment actual (s0). L’arbre té tres branques principals que corresponen a les tres accions que considerem es presenten en aquests moments a la Generalitat: la desobediència (G1), obeir-però-debilitarÑ (G2), obeir (G3).

Primera branca. La desobediència (G1) porta l’Estat a aplicar altra vegada el 155 (E1) o a negociar el Dret a l’autodeterminació (E2). Llavors la Generalitat por optar per rendir-se (G4) o lluitar (G5). Si lluita, que anomenem «tria de la Història», cal assignar una probabilitat de victòria (derrota).

Segona branca. S’obeeix, però (G2) continua la internacionalització del conflicte i s’exigeixen unes condicions per a la governabilitat que finalment porten a unes eleccions avançades espanyoles (E3). Aquí torna a aparèixer la «tria de la Història», cal assignar una probabilitat als possibles resultats electorals, bàsicament: resultats semblants actuals (R4), victòria de Podemos (R3), victòria de PP-C’s (R5). Segons aquests resultats hi ha unes ofertes diferents per Catalunya, respectivament: més-autogovern(E8), possibilitat de negociar un referèndum (E6,E7), recentralització (E9). La Generalitat continua dificultant la governabilitat de l’Estat, si no s’ofereix un referèndum, i opta per la desobediència en cas de recentralització-desaparició (amb probabilitat de victòria/derrota) (G7,G8,G9,G10).

Tercera branca. S’obeeix (G3). Si l’estat no ofereix res de satisfactori (E4) per ser presentat a Catalunya, es va a eleccions (G11). Si s’ofereix un autogovern presentable (E5) s’accepta (G12) i es vota el nou Estatut.

Cada vegada resulta més clar que sense “new deal” social no hi haurà República. Suposem que volem eliminar la pobresa o suposem la implementació de la Renda bàsica universal. Això suposa un augment de la renda dels assalariats. Però l’economia és una cosa delicada, anem a examinar-ho a través del programa que ja vam presentar i que simula la circulació del capital segons el volum II del Capital de K.Marx. Podreu provar el que diem a continuació, en el programa esmentat: Reproducció Capital.

Aquest augment de salaris s’expressaria, d’entrada, en una disminució de la composició orgànica del capital que d’inici es situava a 4 (la situem ara a 3 en ambdos) , ja que amb els mateixos treballadors la inversió en Cvar seria més gran, i amb una disminució de la txPlusvalua que d’inici es situava a 1 (la situem ara a 0.75 en ambdos). Què passa ara amb la txConsum, la proporció de plus-vàlua consumida pel capitalista?. De moment la deixem a 1, tota la plus-vàlua consumida.

Un increment dels costos laborals obligaria els capitalistes a disminuir la inversió en Cconstant (CC). Ara bé, si primer es produeix la disminució de I-Cconst, això posaria mitjans de producció a disposició de la secció II per augmentar la inversió en II-Cconst i, així, la producció de mitjans de subsistència, si baixa II-Consums, és a dir, una part més gran del II-capital es dedica a inversió.

En el programa, com que primer entra la secció I i mantenim la utilització de tots els mitjans de producció, el II-Consums, quan engeguem [setup1] [setup2] [go], d’entrada es situa a 0, cosa que no pot ser real. Això ens indica que s’ha de produir una disminució dels consum dels capitalistes de la secció I per deixar espai al consum del capital de la secció II, suposat l’augment de consum dels assalariats.

Si situem les txConsum a 0.7 en ambdos, trobem un equilibri. Però inestable.

Per fer real l’augment de salaris i tornar a situar el consum dels capitalistes, cal equilibrar, i això s’aconsegueix si els capitalistes de la secció I estalvien en consum per poder invertir en mitjans de producció. El reequilibri ha de començar per una disminució del consum dels capitalistes de la secció I orientat a un increment de les inversions en la producció de mitjans de producció que comporta més mitjans de producció que aniran finalment a la secció II per augmentar la producció de mitjans de consum, cosa que permetrà més assalariats i/o més consum. D’altra banda l’increment del I-CC comporta ja l’increment del I-CV, és a dir, la contractació de més treballadors, i, per tant més consum; però la disminució del II-CC comporta una disminució del II-CV (atur) segons la composició orgànica dels capitals, i entre els dos s’equilibren augments i disminucions, si hi ha la mateixa composició dels capitals de les dues seccions. Cal buscar la disminució del consum del capital de la secció I que vagi al consum dels assalariats, CV i txPlusvalua. Sense una disminució de la I-txConsum que vagi a inversió no hi ha creixement, sinó un reequilibri a la baixa entre les dues seccions capitalistes.

Cal començar, doncs, per una disminució de la I-txConsum que vagi a inversió, a I-CC, i equilibrar la disminució del consum de I-capital en increment de la CompCap, augment renda treball, que pot afectar la txPlusvalua. Cal trobar els valors exactes que ho fan possible, cosa que indica que deixar-ho simplement en mans del mercat produiria, d’entrada, greus desequilibris i, fins i tot, efectes contraris.

Ja hem dit que actualment hi ha una discussió sobre si la crisi actual del capital és conseqüència de problemes de circulació del capital o bé de disminució de la taxa de guany.

Jo mateix m’he inclinat més aviat per considerar la crisi com un producte de la mala gestió de la circulació del capital per part dels posseïdors del capital. Una lliçó de la termodinàmica. Entendre la crisi(4)

Podem admetre, seguint Rosa Luxemburg, que la circulació del capital és problemàtica en ella mateixa. No entendre aquesta circulació va ser una de les causes del fracàs de les revolucions portuguesa i xilena els anys 70. Si instauréssim la república catalana i s’intentessin mesures de redistribució econòmica per reduir les desigualtats, se’ns presentarien problemes de circulació.

Per veure-ho he construït un petit programa que simula la circulació del capital i les seves metamorfosis, d’acord amb el volum II del Capital de Marx. Podeu trobar el programa aquí: cicle capital

Considerarem un cicle complet del Capital d’acord amb les seves metamorfosis.

L’esquema de les metamorfosis, segons el cicle capital-diner és: D – M .. P .. M’ – D’.

Una quantitat de diner (D) s’inverteix en mercaderies (capital constant) i força de treball (capital variable) (M). Amb aquests elements té lloc la producció (P) on s’incorpora la plus-vàlua. En resulten mercaderies (M’) per un valor superior a M. Finalment aquestes mercaderies es venen i obtenim una suma de diners (D’) superior a D.

Dividim el capital social global en dues seccions:

I-Capital produeix mitjans de producció (MP)

II-Capital produeix mitjans de consum (MC)

Cal respectar uns equilibris:

1. CC + CV + CONSUM = despesa en capital i consum per cada tipus de diner-capital

2. La suma dels CC’s és igual al I-Capital (MP)

3. la suma de consums personals dels capitals (I-Consum+II-Consum)+ el consum dels treballadors (CV’s ) és igual al II-Capital (MC).

4. II-CC = I-consum + I-CV. Ja que s’ha de donar un intercanvi d’equivalents entre els dos tipus de capital.

Els monitors de la pantalla del programa parteixen dels Mitjans de producció i consum que a través del diner passen a redistribuir-se entre el CC i el CV, cosa que permet la producció i la generació de la plus-vàlua i, a continuació, la sortida al mercat de noves mercaderies, per recomençar el cicle. És el cicle del capital mercaderies, en esquema: M’- D’ – M .. P ..M’

En la reproducció simple, suposem una taxa de plus-vàlua de 1, tota la plus-vàlua va a consum i no hi ha increment ni decrement dels CC i/o CV. Situem la composició del capital a 4, la relació entre CC i CV a 4:1. Llavors no hi ha cap problema de circulació, tot va rodat. En el programa només cal que establiu els mitjans de producció i consum globals disponibles, la part dels MM.PP. invertits en capital-I (I-Cconst-Ini) i doneu-li al [setup1] i després al [go].

Quan trenquem l’equilibri, per una reproducció ampliada via estalvis de consum i/o modificacions en la plus-vàlua, o la composició del capital comencen els problemes.

En el programa, partint d’una situació d’equilibri com a reproducció simple, passem a la reproducció ampliada i considerem que ara una part de la plus-vàlua no es consumeix i es capitalitza. Heu de situar les «txConsum» a valors inferiors a 1.

Abaixem I-Consum, llavors una part de la plus-vàlua no es consumeix, aquesta incrementa la inversió en CC i en CV del I-Capital, mantenint la composició del I-Capital. S’ha capitalitzat per valor del nou CC+∆cc + CV+∆cv. La suma dels increments és igual a la part no consumida de la plus-vàlua.

Això pel II-Capital ha de comportar una disminució del II-CC , ja que no hi ha més MM.PP. que els corresponents al total disponible, el seu valor serà MM.PP – I-CC . I com a conseqüència d’aquesta resta II-CC = I-consum + I-CV, de manera que entre I i II s’intercanvien equivalents. Ara el II-capital no pot convertir tots els MC en diners, queden MC per consumir.

Paral·lelament tenen lloc les diverses metamorfosis simultànies:

M…P…

Té lloc la producció, on s’incorpora la plus-vàlua, sobre la base anterior a l’increment de la inversió. Només en el moment posterior tindrem l’increment de la producció.

P…M’

Tenim el pas al magatzem i al mercat dels MP i MC, que surten de la producció.

I recomença el cicle:

## HOW TO USE IT

Podeu moure lliurement els botons lliscants. Heu de tenir present, però, que ens trobem en un sistema i que això implica uns equilibris que s’han de complir, si el sistema ha de funcionar.
Els equilibris són:
1. CC + CV + CONSUM = despesa en capital i consum per cada tipus de diner-capital
2. La suma dels CC’s és igual al I-Capital (MP)
3. La suma de consums personals dels capitals (I-Consum+II-Consum) + el consum dels treballadors (CV’s) és igual al II-Capital (MC).
4. II-CC = I-consum + I-CV. Ja que s’ha de donar un intercanvi d’equivalents entre els dos tipus de capital.

El bloc dels quatre primers botons lliscants representen un punt de partida de reproducció simple:
I-MP-Inicial i II-MC-Inicial representen l’stock de mitjans de producció i mitjans de consum disponibles. El seu valor és el mateix que el valor de les altres metamorfosis:
En la metamorfosi com a mercaderies per a la producció i consum, tenim la suma del CC+CV+consum, on CC ve donat pel boto CConst-Ini i la resta es reparteix a parts iguals entre CV i consum. Igualment és el mateix valor del capital-diner i finalment del capital productiu.

Establiu els mitjans de producció i consum globals disponibles, la part dels MM.PP. invertits en capital-I (I-Cconst-Ini) i doneu-li al [setup1] i després al [go].

L’altre bloc dels sis botons següents, introdueixen factors de canvi. Si modifiquem algun dels botons es trenca l’equilibri i si modifiquem la taxa de consum per rebaixar-la, entren en la reproducció ampliada.

Cal donar al [setup1] després al [setup2] i finalment repetidament al [go], que representa el pas del temps. Els monitors van donant els valors successius de les diverses metamorfosis.

En propers apunts utilitzarem el program per estudiar diversos escenaris.

A l’ultim apunt dèiem que el resultat del procés cap a la independència depenia de la «tria de la Història», és a dir, de l’actuació de la gent. Després de construir l’arbre del joc, donàvem unes probabilitats als diversos esdeveniments i, amb aquestes probabilitats, ens sortia que l’Estat reprimiria, organitzaria i intentaria un cop d’estat a Catalunya, la utilització de la força contra les institucions.
Avui anem a modificar aquestes probabilitats i veurem com afecta al resultat. Això ens pot fer entendre també, per on cal fer força per aconseguir altres probabilitats que condueixen a resultats més favorables.
Donàvem una probabilitat del 10% al fet que la Generalitat acataria la prohibició del referèndum i d’un 90% que la Generalitat no acataria. I en aquest últim escenari que l’Estat s’imposaria amb una probabilitat del 80%. En aquestes circumstàncies, respectant les altres probabilitats, l’actuació més útil per l’Estat era organitzar i intentar un cop d’estat a Catalunya, la utilització de la força.
Ara bé, si reduïm a un 2% la probabilitat que la Generalitat acati la prohibició, els resultats ja són uns altres, per molt poc, aleshores l’actuació més útil per l’Estat és prohibir, però no impedir el referèndum.
L’actuació aquests dies del Govern accentuant el compromís total amb el referèndum i eliminant del joc (reduint a la mínima probabilitat) la rendició, va en aquest sentit.
I si a més la resistència al cop d’Estat, la mobilització popular, es mostra cada vegada més forta i decidida, les probabilitats de victòria de l’Estat en l’enfrontament podem reduir-les una mica fins a un 70%, aleshores és cada vegada més de l’interès de l’Estat  prohibir, però no impedir el referèndum. Ara la utilitat per l’Estat de S1 (utilització de la força) és 4,532 i la de S2 (no utilitzar la força) és 4,79. Els marges són estrets, però …
Així, doncs, el referèndum es farà, segons aquests càlculs, si no hi ha cap dubte que la Generalitat el realitzara, faci el que faci l’Estat, i si es mostra una forta capacitat de mobilització i resistència popular.

Ara que s’exposen les dades esgarrifoses de la desigualtat social i que mostren com pels rics no hi ha crisi, sinó polítiques econòmiques que fan que s’enriqueixin a les esquenes de la gran majoria, cal recordar que una de les explicacions d’aquest enriquiment són les diverses reformes fiscals que han promogut aquestes desigualtats, les retallades i l’enfonsament de l’estat del benestar

Una part de la situació catastròfica de les finances de la Generalitat s’explica pel resultat de la balança fiscal entre l’Administració Central i Catalunya, 15.006M€.

Però aquesta no és tota l’explicació. L’altra part de l’explicació es troba en els ingressos fiscals com a % del PIB.

Catalunya té una de les pressions fiscals més baixes de la UE, és a dir, és un dels llocs on els rics paguen menys impostos, i així no es podrà mantenir, a la llarga ni a la curta, l’Estat del benestar.

La diferència (que seria encara més alta per Catalunya) de la pressió fiscal d’Espanya respecte la mitjana de la UE és de 45,2 – 37,8 = 7,4 punts respecte el PIB. Considerant un PIB català de 200.000 M€, aquesta diferència de 7,4 representen 14.800 M€, és a dir, pràcticament la mateixa quantitat que el dèficit fiscal.

Més greu encara, el dèficit fiscal respecte l’Administració central, si es manté el valor absolut de les inversions a Catalunya, deriva de l’endeutament de l’Estat espanyol (com explica Sala i Martín). Si no hi ha endeutament, no hi ha aquests 15.000 M€. L’única font real i que no depèn dels mercats per accedir als milions que necessitem és la convergència amb Europa en impostos. Sense una reforma fiscal que faci que els qui tenen els diners paguin els impostos que corresponen a un país avançat dins la UE no hi pot haver polítiques reals per revertir les desigualtats creixents. .

Ara que s’exposen les dades esgarrifoses de la desigualtat social i que mostren com pels rics no hi ha crisi, sinó polítiques econòmiques que fan que s’enriqueixin a les esquenes de la gran majoria, cal recordar que una de les explicacions d’aquest enriquiment són les diverses reformes fiscals que han promogut aquestes desigualtats, les retallades i l’enfonsament de l’estat del benestar

Una part de la situació catastròfica de les finances de la Generalitat s’explica pel resultat de la balança fiscal entre l’Administració Central i Catalunya, 15.006M€.

Però aquesta no és tota l’explicació. L’altra part de l’explicació es troba en els ingressos fiscals com a % del PIB.

Catalunya té una de les pressions fiscals més baixes de la UE, és a dir, és un dels llocs on els rics paguen menys impostos, i així no es podrà mantenir, a la llarga ni a la curta, l’Estat del benestar.

La diferència (que seria encara més alta per Catalunya) de la pressió fiscal d’Espanya respecte la mitjana de la UE és de 45,2 – 37,8 = 7,4 punts respecte el PIB. Considerant un PIB català de 200.000 M€, aquesta diferència de 7,4 representen 14.800 M€, és a dir, pràcticament la mateixa quantitat que el dèficit fiscal.

Més greu encara, el dèficit fiscal respecte l’Administració central, si es manté el valor absolut de les inversions a Catalunya, deriva de l’endeutament de l’Estat espanyol (com explica Sala i Martín). Si no hi ha endeutament, no hi ha aquests 15.000 M€. L’única font real i que no depèn dels mercats per accedir als milions que necessitem és la convergència amb Europa en impostos. Tota proposta de rebaixa d’impostos en la situació actual amaga les retallades, el desmantellament de l’estat del benestar, i la conversió de Catalunya en un país low cost – low taxe.

Economia (política) a TV3. Les dues cares de l’economia política (una de les quals hi és oblidada).

Primer un text del liberalisme que posa l’accent en la iniciativa individual i en els perills de l’estatisme.

“Un govern mai fa prou en aquesta mena d’activitats que no impedeixen, sinó que ajuden i estimulen els esforços i el desenvolupament individuals. El mal comença quan, en lloc d’estimular l’activitat i la força dels individus i de les associacions, el govern substitueix l’activitat d’aquells per la seva pròpia; quan, en lloc d’informar, d’aconsellar, i en ocasions de denunciar, els encadena al treball marcat, o els ordena esborrar-se mentre fa llur treball en lloc d’ells. El valor d’un estat, a la llarga, és el valor dels individus que el componen; i un estat que sacrifica els interessos de l’elevació intel·lectual d’aquests a una mica més d’art administratiu en el detall dels assumptes- o a l’aparença que en dóna la pràctica. Un estat que empetiteix els homes per fer-ne instruments dòcils entre les seves mans, fins i tot en vista de beneficis reals, tal estat es trobarà que amb homes petits no es pot realitzar res de gran, i que la perfecció de la màquina a la qual ho ha sacrificat tot no porta finalment a res, a falta d’aquesta potència vital que ha preferit proscriure per facilitar el joc de la màquina.”

J. S.Mill. On Liberty. C. V, §30

A continuació un text del socialisme que posa l’accent en la desigualtat real que impedeix la llibertat i la iniciativa individual:

“L’alienació del treballador en el seu objecte s’expressa, segons les lleis econòmiques, de la següent manera: com més produeix el treballador, menys ha de consumir, com més coses valuoses crea, menys valor té ell i més indigne és; com més elaborat és el seu producte més deforme és el treballador; com més sofisticat és el seu producte, més bast és el treballador; com més poderós és el treball, més impotent és el treballador; com més espiritual és el treball més embrutit i esclau de la naturalesa esdevé el treballador.
L’economia nacional amaga l’alienació inherent al treball, sense considerar la relació immediata entre el treballador (el treball) i la producció. En efecte, el treball produeix meravelles per als rics, però produeix privacions per al treballador. Produeix palaus, però per al treballador coves. Produeix bellesa, però deformitats per al treballador. Substitueix el treball per màquines, però llança una part dels treballadors a un treball bàrbar, i converteix a la resta en màquines. Produeix esperit, però origina estupidesa i cretinisme per al treballador.”

K. Marx. Manuscrits econòmico-filosòfics, XXII, 5

El problema és escatir tot el que hi ha de valuós en les dues posicions, aprofundir-hi, no per fer-ne una síntesi superficial, sinó per aconseguir nova veritat més àmplia i profunda.

La gran arma que va sotmetre Grècia i amenaça qualsevol intent de trencar les polítiques d’austeritat és el control sobre l’euro i el BCE. Per fer front a aquest poder hem d’entendre què és el diner avui dia i com pot ser utilitzat.

Esmentarem el “diner helicòpter”.

Cito de La flexibilización cuantitativa, las tasas de interés y el “dinero helicóptero” de Michael Roberts

«“El diner helicòpter” va ser una idea de l’expresident de la Reserva Federal dels USA, Ben Bernanke, quan va plantejar la idea que el seu mentor, l’economista dretà Milton Friedman, va suggerir per fer front a les recessions. Els bancs centrals simplement han de llançar diners en paper des d’helicòpters sobre les ciutats d’Estats Units per impulsar directament la demanda de béns i serveis, sense passar pels bancs. Bernanke no va aplicar aquesta idea quan va ser president de la FED, però de tant en tant la plantegen alguns economistes sense un altre efecte que acabar de nou en el calaix. Simplement sona massa radical i salvatge.

En realitat, no ho és. Com l’economista keynesià Simon Wren-Lewis assenyala, el “diner helicòpter” no és en realitat sinó una altra forma de despesa pública. Si els bancs centrals imprimeixen xecs i / o transfereixen una suma mensual als comptes bancaris de tots els ciutadans, estan augmentant els dipòsits bancaris de les llars i les empreses de la mateixa manera que si el govern retallés els impostos o augmentés les ajudes socials.»

La qüestió és quant diner imprimeix el BCE , a qui el dóna i qui ho decideix. Podria la Generalitat imprimir diner?.

Un dels grans obstacles en el camí cap a la independència: som un dels països més desiguals de la UE.

Segons l’indicador d’Eurostat “income quintile ratio” que mesura la diferència de renda disponible entre el 20% de la població més ‘pobra’ del país i el 20% més ric, Espanya és el país més desigual de la UE amb una ràtio de 6,8. Grècia i Letònia han obtingut una ràtio del 6,5. Catalunya es situa en el 6,5 conjuntament amb aquests últims països. Altres països que ja han estat analitzats mostren desigualtats menors, per exemple Finlàndia amb un 3,6, Àustria amb un 4,1 o Hongria amb un 4,2. La mitjana de l’Eurozona el 2013 (última dada disponible) va ser de 5,0.

El coeficient de Gini és un altre indicador que s’encarrega de mesurar la concentració de l’ingrés entre els individus. La corba b es traçaria considerant en l’eix horitzontal el percentatge acumulat de persones del domini en qüestió i en l’eix vertical el percentatge acumulat dels ingressos. Pren uns valors entre 0 i 100. El zero indica que tots els individus del país o regió tenen el mateix nivell d’ingressos, mentre que el 100 indica que un individu tot sol acapara tots els ingressos. Per tant, com més alt sigui aquesta ràtio major és la desigualtat d’ingressos.

Aquest indicador també s’ha disparat a Espanya el 2014, després d’haver caigut el 2013 fins al 33,7 ha pujat el 2014 al 34,7, superant així a Grècia (34,5), però quedant per darrere de Letònia (35,5). Catalunya 33,0 es situaria lleugerament per sota de Grècia. Dels països analitzats fins al moment, Finlàndia mostra també la menor desigualtat d’ingressos amb un 25,6.

A banda de ser ineficients econòmicament, aquests graus de desigualtat ens impediran ser un sol poble. Cal revertir ja la situació de desigualtat entre els catalans.

 Veient el ministre de finances alemany, el senyor Wolfgang Schäuble, davant el Bundestag demanant el vot afirmatiu per al tercer rescat a Grècia, no puc pensar sinó en una pantomima. I veien el Senyor Rajoy i altres caps de govern i els parlamentaris aprovant la participació dels seus estats en aquest rescat, no puc sinó pensar en uns necis.

I tot plegat em fa pensar en el poder, i com des del poder es pot aconseguir el domini ideològic d’una gran part de la població, repetint i repetint la mateixa mentida i amb la col·laboració cega de d’alguns protagonistes dels mitjans de comunicació que no es plantegen cap més exigència crítica més enllà del color de la camisa.

Anem a veure de més a prop com s’executa el tercer rescat de Grècia, anem a seguir al pista dels diners. Tenim per una banda la Quantitative Esing (QE), l’expansió quantitativa de Mario Draghi, que consisteix en imprimir bitllets per part del BCE fins a 1,14 bilions d’euros, a raó de 63.000 milions al més, fet que no comporta cap problema donada la situació de deflació de gran part de la zona euro, i presentat fins i tot com una creació de diner necessària per combatre els perills d’aquesta deflació.

Aquests diners passen als estats i a la banca europea, excepte Grècia que no reuneix les condicions prèviament fixades en la QE. Hom podria sospitar que aquestes condicions van ser pensades per tal d’excloure a Grècia del regal.

Existeix un organisme el MEDE, Mecanisme Europeu d’Estabilitat, (en anglès European Stability Mechanism o ESM), que es l’encarregat de pagar els rescats amb les aportacions dels diversos estats europeus.

Així, una part dels diners cedits als estats pel QE aniran al MEDE, qui pagarà al govern grec, i aquest pagarà el seu deute, en gran mesura al BCE. És a dir, el diner és creat pel BCE per tornar al BCE, simplement són apunts de compte corrent amb l’ordinador. A continuació, el BCE com que està en un programa de creació de diner (QE) pot destruir aquest diner si ja n’està creant (1,14 bilions d’euros).

Podríem pensar que els diners cedits pel BCE als estats a interès zero s’han de tornar. Efectivament, heus aquí una altra mostra del poder i de la pantomima del diner per mantenir el fetitxisme del diner i el poder del capital financer. Els diners s’han de tornar al BCE que pot crear el diner i que s’ha obligat a crear 1,14 bilions d’euros per combatre la deflació i procurar la anunciada recuperació. Quan el BCE rebi de tornada aquests diners seran diners que es sostrauran de la massa monetària de la zona euro. Aleshores el BCE haurà de córrer a fabricar més bitllets per uns imports equivalents i tornar a cedir-los als estats sinó vol que la seva QE faci aigües.

Si som mals pensats, podríem sospitar que aquest nou diner es donarà a altres estats més solvents, la qual cosa ens portarà a una Europa cada vegada més desigual.

Quina és la realitat econòmica actual segons la hipòtesi acceptada més optimista?: Hi ha un petit creixement econòmic sobre la base de l’enriquiment d’uns pocs i l’empobriment de molts, sobre la base de la desigualtat i la precarietat. I aquesta situació en un horitzó temporal llarg i indefinit.

La Renda bàsica universal (RBU) podria ser la base d’una cobertura social irrefutable per a la llista sobiranista i permetria pactar entre ells a CDC, ERC i les CUP, és a dir, és acceptable tant des d’una perspectiva liberal honrada, com socialdemòcrata, com anticapitalista, bàsicament perquè és una proposta eficient econòmicament, bona èticament i justa políticament (i recordem que Podemos ja l’ha retirada de les seves propostes, cosa que ens col·locaria en un grau de sensibilitat social superior).

La proposta seria acceptable per ERC i la CUP ja que va en la línia d’una major igualtat. Però també hauria de ser acceptable per CDC, com a liberals, perquè en aquests moments per a cents de mils de persones, el mercat no compleix la seva funció de fer possible la llibertat i la felicitat individuals, justificació filosòfica última del mercat. Problemes que fan dolent el liberalisme.

Dono per acceptat que la proposta és possible financerament amb una reforma fiscal. Algunas aclaraciones sobre la financiación de la Renta Básica. Entrevista.

Seria eficient econòmicament, perquè en aquests moment un dels problemes principals és el de la manca de demanda, l’estancament de les vendes, i la RBU faria augmentar el consum de les classes populars, eliminant la pobresa, ja que comportaria uns ingressos garantits i un cert augment de salaris. Avui la mateixa patronal reconeix la necessitat d’augments limitats de salaris, però les condicions del mercat laboral tendeixen a la rebaixa de salaris i com a empresaris es troben entre ells en una situació de dilema del presoner: allò que és bo pel col·lectiu d’empresaris xoca amb els interessos de l’empresari individual. La RBU incidiria en l’equilibri de forces dins el mercat laboral reduint la situació actual d’indefensió dels treballadors i ajudaria a un increment general de salaris i a l’eliminació de la pobresa.

Seria bona èticament, ja que trauria una massa de joves i grans d’una situació de manca de llibertat i els tornaria la perspectiva de construir les seves vides i assolir el seu bé.

Seria justa políticament perquè trauria poder a un grapat d’oligarques que avui tenen la capacitat en el mercat de frustrar la perspectiva de vida de la gran majoria.

Aquests dies, al voltant de les propostes econòmiques de Barcelona en comú, apareixen crítiques que s’extrapolen a qualsevol política econòmica antiausteritat.

Anem a fer algunes precisions respecte a les possibles polítiques antiausteritat. En la mesura que aquesta política siguin mesures de política econòmica contràries al poder dels “mercats” i favorables als humans xocarà precisament amb aquest poder dels “mercats”. Barcelona World i els alienígenes.

Ja denunciàvem a El cinisme, la ideologia dels col·laboracionistes. el cinisme i derrotisme dels que ens volen sotmesos als poders dels “mercats”, que també analitzàvem a Els alienígenes dominen la Terra.

Resulta clar que després d’allò que anomenen la sortida de la crisi-estafa, vull dir, després de l’adequació que s’ha produït entre producció i consum de la minoria que s’enriqueix i de la contrareforma laboral pensada per debilitar la posició dels treballadors en el mercat laboral, qualsevol mesura contrària als “mercats” ha de tenir efectes econòmics adversos en un primer moment, en la mesura que demana una altra adequació favorable a les classes populars entre producció i consum, i uns altres poders en els mercats. Inevitablement en un primer moment hem d’esperar una certa contracció econòmica.

És molt perillós des de dalt, des del poder polític democràtic, imposar condicions als poderosos, perquè disposen d’una posició de força en els mercats que els pot permetre revertir les condicions i girar-les contra el poder democràtic. Cal des d’un primer moment debilitar aquest poder dels “mercats” i enfortir el poder dels treballadors i de l’economia real orientada a les necessitats reals.

Cal actuar sobre els mateixos mecanismes del mercat i intentar girar-los a favor. Algunes grans línies que també valdrien per a un govern nacional anti-austeritat:

Redistribuir amb prioritat sobre les necessitats, més que sobre el treball. Actuar més en la línia de la Renda Bàsica Universal que en la de augmentar sous de treballadors públics i privats. Això beneficiaria immediatament a molts, tornant-los la dignitat de viure una mica més lliures, enfortiria, per tant, el poder democràtic tot enfortint l’economia local pròpia del consum dels més desfavorits.

Enfortir tant com sigui possible la posició dels treballadors en el mercat laboral. Cosa que si fa millorar les condicions laborals, farà avui augmentar la productivitat i la demanda.

Afavorir l’economia i el comerç de proximitat, la petita i mitjana empresa del país, escapant tant com sigui possible de les situacions d’oligopoli de les grans corporacions, que paguen molts menys impostos, i de les importacions d’articles de consum. Cosa que ens permet aprofitar les capacitats humanes locals.

Explicar clarament les dificultats i no fer néixer falses esperances. Potser una mica en la línia del que deia JRRiudoms en el comentari que sobre la falsa austeritat em feia en l’apunt Dues factures que està pagant el procés sobiranista. El consumisme propi de l’època de la bombolla immobiliària s’ha acabat per sempre. Cosa que ens permetria fer front als atacs malèvols dels “mercats”.

Les conseqüències catastròfiques immediates de la dependència (victòria del boicot i del No).

(Dades i reflexions a partir de l’escrit de Lluís Torrens “Cataluña en la España post-proceso. ¿Qué pasará si Cataluña continúa dentro del Reino?”)

Suposem que una coalició Duran i Lleida, Rivera, Sánchez-Camacho, Iceta guanya a Catalunya i firma la rendició, quines serien les conseqüències previsibles?

A causa de la infrafinanciació continuada, però també de la reducció de la pressió fiscal a Catalunya i a Espanya, i d’un model basat en la crematística, la situació actual de les finances de la Generalitat és catastròfica:

És a dir el deute total representa 5 vegades el pressupost de la Generalitat.

A més la Ley de estabilidad presupuestaria (votada favorablement per CiU) imposa que el deute financer de la Generalitat ha de passar del 32% actual del PIB (65.000M) al 13% (26.000M) en vint anys amb una reducció de 39.000M, és a dir, uns pagaments d’uns 2.000M l’any.

La despesa de la Generalitat l’any passat va resultar en un dèficit de 4.000M, és a dir, 2 punts del PIB. Suposada l’actual etapa d’estancament o mínim creixement econòmic, si la Generalitat ha de reduir el deute en 2000M segons l’esmentada Ley, haurà d’incrementar les retallades en 6000M (4.000+2.000) i mantenir aquest nivell de retallades durant vint anys.

En aquestes circumstàncies:

La Generalitat es descapitalitzarà i quedarà totalment en mans de les condicions que vulgui imposar Madrid. La despesa pública caurà espectacularment. EL mini estat del benestar actual s’ensorrarà.

El nivell de renda per habitant caurà relativament i podria situar-se uns 20 o 25 punts per sota de Madrid o de les comunitats forals.

Difícilment Catalunya podrà realitzar el canvi de model productiu cap a les energies netes i a la economia del coneixement i la cultura que avui és imprescindible.

I si guanyés el Sí-No a Catalunya i Podemos a Espanya? Podria Podemos oferir una solució al panorama assenyalat en el punt anterior?

Qualsevol solució hauria de comportar que es complís el criteri d’ordinalitat, o almenys, que els ingressos per habitant a Catalunya s’igualessin als de les autonomies millor finançades i que reben recursos d’altres CCAA. Anem a veure això últim què comportaria per a les CCAA multiprovincials:

Heus aquí la situació actual:

Per assolir l’objectiu d’equiparació, inferior al d’ordinalitat, l’ increment d’aportacions de l’Estat cap a les CCAA, i considerant només les multiprovincials, hauria de ser de 35.000M l’any (columna 4). L’Estat central s’hauria de reduir significativament amb tot el que representaria pel seu funcionariat.

Si no es volen fer més aportacions però es vol equiparar, cal mirar la següent columna, la 5. Sis CCAA sobre nou veurien reduïts els seus ingressos: pressionarien de totes les maneres possibles per impedir-ho.

Difícilment, per oposició de la majoria de CCAA o del funcionariat central, pot guanyar Podemos a Espanya amb un programa de mínims d’equiparació de la despesa autonòmica per habitant.

Com en altres qüestions també en el finançament la possibilitat real de negociació d’igual a igual passa només per la independència. I fixeu-vos també en la situació del País Valencià, la comunitat pitjor finançada, més que Catalunya. També allà passaran coses.

El BCE pot, per tant, fer diner, donar-lo als estats i liquidar part del deute (Mario Draghi ha amenaçat de fer-ho). Només els interessos que paga l’estat espanyol pel deute representen 35.000 milions € que invertits en despesa social representarien la fi de les retallades. Doncs, per què no es fa? Per què Draghi ho presenta com una amenaça? Una amenaça cap a qui?.

Recordeu la lluita de classes? Recordeu allò de “existeix i, a més, l’estem guanyant els rics”. Als que tenen els diners i juguen al casino financer global, els és molt fàcil especular col·locant els seus diners (donats pel BCE en el cas de la banca) en deute públic constitucionalment garantit, i guanyar així uns rèdits segurs. A més, donat que els estats necessiten els seus diners, això els dóna també poder sobre aquests estats per imposar-los les seves condicions.

Si el BCE financés directament el deute públic dels estats, aquests podrien escapar al xantatge dels rendistes. I aquests rendistes, -on posarien els seus diners per assegurar-se la rendibilitat sense esforç en una economia amb problemes de demanda i sense creixement?. L’instrument del seu poder, el diner, quedaria devaluat. No ho poden consentir. ¿On s’és vist que el diner que els bancs alemanys van prestar amb tant d’esforç ara pugui ser tornat simplement amb un traspas d’euros des dels ordinadors, un simple apunt del BCE als estats endeutats?.

Que així s’acabaria amb el patiment inútil de milions de persones, per ells no és la qüestió. Per aquest 10% de la població que s’enriqueix amb la crisi s’ha perdut la capacitat d’empatia (hi ha diversos estudis empírics que ho constaten) cap a l’altre 90% que s’empobreix, aquests no existeixen com a persones iguals, els han deshumanitzat.

Quant de sofriment innecessari per la cobdícia d’uns pocs!. Quant d’egoisme sense compassió!. El mal existeix.