ambFilosofia

Joan Juhé. Lectures i Reflexions

Arxiu de la categoria: Economia

Recuperació econòmica?

0
Publicat el 13 de maig de 2014
Hi ha força raons per sospitar que no només no estem sortint de la crisi sinó que s’estan gestant les condicions per una nova crisi financera.

En aquest bloc hem fet sempre la distinció aristotèlica entre crematística i economia. La crematística té a veure amb l’acumulació de diner, l’economia amb la gestió de l’«oikos». L’economia parla de necessitats humanes, de recursos, de tecnologies, de producció de béns; parla de la gestió, en última instància, del nostre planeta en relació a la vida i als humans. La crematística parla del PIB, del valor monetari de la producció, sense considerar si aquesta producció són béns o mals. Bé, amb algunes excepcions flagrants, per exemple el valor monetari de la producció i distribució de droga no entra en el PIB, tot i que en alguns països és la principal font d’ingressos.

Els nostres experts crematístics quan parlen de la crisi, només miren la crematística i ens diuen que ha començat la recuperació. Però si mirem les dues cares, el valor d’ús i el valor de canvi i no caiem en el fetitxisme del diner, les coses apareixen diferent.

Yanis Varoufakis,reconegut economista greco-australià de reputació científica internacional, autor del llibre, El Minotaure Global, per molts crítics la millor explicació teòrico-econòmica de l’evolució del capitalisme en les últimes 6 dècades, ens diu que «les estadístiques prediuen una “recuperació”: la recuperació en termes reals del PIB, la qual, en realitat, és una caiguda nominal del PIB que sembla una recuperació a causa de… la deflació.»

És a dir, El PIB nominal s’obté a partir del valor de canvi de les mercaderies a preus corrents, del moment actual. El PIB real s’obté a partir del valor de canvi de les mercaderies a valors constants, agafant com a base un any de referència, en el cas de la UE l’any 2001. Si en un període de deflació, de baixada de preus, el mateix lot de mercaderies el calculem primer com a PIB nominal, en el moment actual, i després com a PIB real, per a l’any en curs, com que a causa de la deflació el PIB nominal serà més baix que el PIB real, haurem obtingut un creixement del PIB sense que l’economia hagi millorat. Pura màgia.

A més la UE, no ha fet res per controlar el descontrol del capital financer que ens va portar a la crisi. Ens diuen que tornen a guanyar diners; però la quantitat de gent treballant no augmenta. Simplement estan intentant noves bombolles que un dia o altre esclataran.

Hi ha força raons per sospitar que no només no estem sortint de la crisi sinó que s’estan gestant les condicions per una nova crisi financera.

Publicat dins de Economia | Deixa un comentari

L’Antic Règim: qui pagarà el rescat de BCN World?

0
Publicat el 1 d'abril de 2014
El model BCN World és el conegut model de creixement econòmic basat en el negoci immobiliari, el model que ens ha portat a la crisi on som ara.

De moment el model representa una entrada i creació de diner, via crèdit i hipoteques, que s’inverteix en el totxo i tot el que gira al seu voltant. Produeix un creixement econòmic: es construeix i es produeix una bombolla immobiliària.

Tanmateix arriba un moment que els diners i les rendibilitats generades per la bombolla immobiliària s’han de fer reals. Però les cases no són unitats productives, no són empreses exportadores, en el moment que esclata la bombolla, quan ja no hi ha nous compradors disposats a pagar més, són més aviat despeses invendibles. La dialèctica. Entendre la crisi.

Per tant, que el negoci funcioni dependrà totalment del fet que els casinos siguin rendibles: aquesta rendibilitat no pot provenir dels autòctons empobrits, dependrà del fet que els servidors dels mercats globals, els que s’han enriquit amb la crisi, vinguin en multitud a BCN World. Barcelona World i els alienígenes. I això a mig termini no es produirà.

El model de creixement econòmic insostenible imposat pels mercats està col·lapsant. Es calcula que hi ha 2 bilions d’euros a la UE que no troben on invertir-se. Aquell món de creixement infinit s’ha acabat, no tornarem enrere. El canvi climàtic, la crisi ecològica, els efectes de la destrucció de la vida sobre el planeta, ja és aquí; el col·lapse del model econòmic basat en els combustibles fòssils ja és aquí. Els experts només discuteixen l’abast del tsunami. I entendreu que en ple tsunami, un BCN World no té cap pervindre, no hi haurà prou clients.

Publicat dins de Economia | Deixa un comentari

Com crear diners des del govern de la Generalitat.

1

Si els bancs poden crear diners, Entendre la crisi (1), ¿no pot el govern de la Generalitat crear diners i iniciar una política de creixement econòmic ecològicament sostenible orientada no als mercats i els seus servidors, Barcelona World i els alienígenes., sinó a les necessitats de les persones?

 

Anem a fer una descripció comptable de la creació de diners per part del govern de la Generalitat. Suposarem que es creen 16.000 milions € en pagarés ECO (Empresa per a la creació d’ocupació), liquidables, si es vol, a x mesos. L’euro compleix aquí la funció de l’or, la de reserva.

16.000 Disponible ECO’s             a                                         Capital

Creació dels pagarés ECO per valor de 16.000 milions d’euros

16.000
1.600 Capital               a                           Exigible. Fons de Reserva

Establir un fons del 10% per fer front als pagaments dels pagarés

1.600
1.600 Disponible pel Fons de Reserva       a                 Disponible

Guardar realment 1.600 milions d’€ en € pels pagarés. Reserva Banc Central

1.600
Compres Sanitat

Compres Ensenyament

Compres Generals        a                           Disponible ECO’s

Compres del Govern a empreses que accepten com a condició el pagament en ECO’s. Aquestes compres representen un increment de l’activitat econòmica que sinó no es produiria.

4.800
11.200 Crèdits a empreses estratègiques      a      Disponible ECO’s

Crèdits concedits amb la condició de ser retornats, no en pagarés sinó en €. Empreses que no compren fora del país (poden pagar en ECO’s) i que poden obtenir ingressos en €, per exemple: cooperatives energètiques d’energies netes i empreses culturals. També representa increment d’activitat econòmica.

11.200
Ara es tracta d’aconseguir que aquests pagarés funcionin com a diners que fan circular l’intercanvi de les mercaderies. La Generalitat disposa del mecanisme per fer-los circular: els impostos. Es permet als ciutadans i empreses liquidar els seus impostos depenents de la Generalitat amb els pagarés ECO, cosa que farà que les empreses en general acceptin també aquests pagarés, almenys fins a l’import dels impostos que han de liquidar.
16.000 Disponible ECO’s            a           Impostos per més activitat

Impostos d’activitat altra

Pagament d’impostos amb ECO’s per part d’empreses i ciutadans en general. Volum dels ECO’s creats i posats en circulació

4.800

11.200

11.200 Disponible      a          Crèdits a empreses estratègiques

Cobraments en € dels crèdits concedits en ECO’s. La gran sortida de divises (€) és a causa de les compres energètiques de gas i petroli. Si aquesta energia es produís al país mateix, aquests € representarien una entrada d’€. Han de ser, per tant, empreses d’energies netes que no han de comprar a l’exterior i poden fer els seus pagaments en ECO’s a empreses d’aquí que els acceptaran ja que amb elles, aquestes empreses podran pagar els impostos. Aquestes cooperatives energètiques cobren als seus clients en € i podran, per tant, tornar els seus crèdits en €.

11.200
Disponible ECO’s         a                      Capital

Creació de més pagarés ECO per valor de x milions d’euros. Quan més gran fos el volum de transaccions econòmiques que es realitzessin a través dels ECO’s més gran podria ser els volum de diners creats. Caldria una certa política mercantilista i uns acords amb la banca sobre c/c en ECO’s. El límit vindria donat per la gent disposada a treballar, les tecnologies disponibles i el tipus de béns a produir.

Publicat dins de Economia | Deixa un comentari

Els territoris no paguen impostos. Catalunya és un territori. Per tant, Catalunya no paga impostos.

0
Un exemple de la mateixa fal·làcia que cometen podria ser: Els territoris no emeten CO2 (més aviat en capturen). Europa és un territori. Per tant, Europa no emet CO2.

És un tipus de fal·làcia d’ambigüitat que fa trampes amb el verb ‘ser’ i el terme ‘Catalunya’. El verb ‘ser’ s’utilitza tant per indicar una relació d’igualtat de classes (‘els homes són animals racionals’) com una d’inclusió (‘els catalans són europeus’), com una de pertinença (‘Barcelona és una ciutat’). I segons agafem un sentit o l’altre diem coses molt diferents encara que utilitzem la mateixa paraula.

Primera premissa. És evident que els rius i les pedres no paguen impostos, i que tampoc existeix una empresa anomenada Territori S.A.. En aquesta primera premissa es parla només de territori.

Segona premissa. Es pretén que el verb ‘ser’ expressa una relació d’igualtat, de manera que Catalunya seria només un territori (significat parcial). Però Catalunya (significat global) no és només un territori, és també una comunitat de persones en un territori on es construeix un determinat sistema social.

Així a la conclusió, és clar que, negant el significat global, si deixem Catalunya reduïda a les seves pedres, a territori, no paga impostos.

Publicat dins de Economia | Deixa un comentari

Barcelona World i els alienígenes.

0
Suposo que tothom acceptarà que els arguments a favor de BCN World són crematístics, és dir basats en el diner, i no econòmics, és a dir, basats en les coses i les necessitats humanes. Avui necessitem menjar, hospitals, escoles, però no pas jugar en un casino. Per tant, responen a una imposició de «els mercats», Els alienígenes dominen la Terra. Per què els alienígenes, les forces ocupants, volen construir un BCN World?.

Cal entendre que per a ells ja hem sortit de la crisi. La situació econòmica actual no és pas provisional, transitòria, és definitiva. És el nou model de societat que ens han dissenyat els mercats. S’acaba consolidant una societat on tendeixen a desaparèixer les classes mitjanes i el 90% de la gent o bé treballa per ser pobre o bé viu de la beneficència, mentre un 10% de rics (els col·laboracionistes amb els ocupants) són cada dia més rics.

El capitalisme necessita créixer. Si tinc un capital de 100 i produeixo 110 guanyo 10; ara tinc 110; si vull continuar guanyant el mateix percentatge ara necessito produir 121, per guanyar 11.

A l’època daurada del capitalisme, d’ideologia keynesiana, producte d’una derrota transitòria dels mercats, el creixement s’aconsegueix augmentant salaris, tant individuals com socials (Estat del benestar). Resulta que gràcies a economies d’escala i la producció en massa s’aconsegueix produir més unitats i guanyar més per unitat.

Però els mercats es van refent, tornen a guanyar poder, i arriba un moment que reconquereixen el poder polític, imposen la seva ideologia neoliberal i inicien una transformació social que explicàvem a Entendre la crisi (2), bàsicament créixer a base de crèdit sense augmentar salaris.

La crisi comença quan els nous crèdits que es concedeixen són ja inferiors als pagaments de retorn del crèdit, sense haver augmentat salaris i sense que el consum (la demanda) dels nous rics pugui compensar al davallada de consum dels endeutats. Es dóna una etapa de transició fins que el consum dels nous rics compensi l’enfonsament del consum de les classes treballadores.

Avui a nivell global ja podem dir que això últim ja s’ha produït, els USA produeixen ja més que abans de l’inici de al crisi, augmenta la llista de nous milionaris amb noms provinents dels països emergents; però tot queda en mans dels servidors dels mercats.

BCN World respon a aquesta nova societat dual de per una banda rics posseïdors (pocs en percentatge però molts globalment) i per l’altra explotats sotmesos als mercats, és un consum orientat als servidors dels mercats a nivell planetari. Els agrada Barcelona, el seu clima, el seus restaurants, els seus bordells, els seus carrers. Vénen a ocupar allò de Barcelona que els pot fer gaudir. Són els guanyadors de la lluita de classes: «oi tant que hi ha lluita de classes, i l’estem guanyant els rics!» Warren Buffet, un dels homes més rics del món.

Publicat dins de Economia | Deixa un comentari

Els alienígenes dominen la Terra

0
Quan parlem d’alienígenes els fem a la nostra imatge i semblança, solem donar-los una forma antropomorfa. Segur que no són així.

Primer de tot, són éssers vius. Què vol dir vivent?. D’entrada és una forma de perdurar, de continuar existint; però no d’una manera estàtica, sense canvis, sinó activa, canviant.

Un ésser viu requerirà en primer lloc un cert estat estacionari que s’aconseguira amb l’obtenció, elaboració i utilització de substàncies estructurals, així com també amb l’obtenció de l’energia necessària per als canvis, el que s’anomena metabolisme. Tanmateix, les unitats dels ésser vius acaben degradant-se, per perdurar caldrà la reproducció i el creixement. A més donats els constants canvis de l’entorn caldrà la capacitat d’adaptació i evolució. Qualsevol cosa que reuneixi aquestes condicions podem anomenar-ho «vivent».

Afirmo que sobre els humans s’ha constituït una nova forma de vida, uns éssers que no tenen forma humana, ni animal, però que s’han apropiat de la biosfera i obtenen l’energia directament dels humans. Són «els mercats».

S’apropien de més i més substàncies i hàbitats del Planeta transformant-los en mercaderies; actualment estan arribant ja a necessitats bàsiques dels humans com la sanitat, l’habitatge, l’ensenyament, potser l’ultim esglaó de resistència serà la sexualitat, la reproducció de la mateixa espècie humana dominada per «els mercats» i intentant ser reduïda a mercaderia-prostitució.

Els mercats es transformen, creixen i es reprodueixen: passen de capital-diner a capital-productiu i d’aquí a capital-mercaderia, i tornen a començar el cicle com a capital-diner crescut.

Els mercats obtenen l’energia dels humans, imposen la seva llei i obliguen els humans a estar amatents a les seves necessitats. Han creat fins i tot una casta sacerdotal de fidels servidors i creients: els capitalistes, i especialment la casta d’aquells que de més a prop els serveixen: els banquers crematístics.

Les doctrines neoliberals són només la justificació ideològica del domini de «els mercats», la ideologia dels col·laboracionistes, dels fidels servidors dels ocupants (enemics de l’espècie humana).

K. Marx analitza aquesta submissió a «els mercats» i com la suposada llibertat del “laissez faire” porta a l’esclavatge individual i de l’espècie.

Publicat dins de Economia | Deixa un comentari

Lectures econòmiques

0
La medecina i la història busquen explicacions dialèctiques, enteses com dèiem al post La dialèctica.. Però aquestes explicacions no serien possibles sense les ciències analítiques com la química, la biologia, la sociologia o l’economia.

Per les reflexions fetes en el post, Entendre la crisi (3) , i en altres post d’aquest lloc, vull tornar a recomanar-vos la lectura d’aquest article:

Ecología política, capitalismo actual y políticas de pleno empleo

Publicat dins de Economia | Deixa un comentari

Una lliçó de la termodinàmica. Entendre la crisi(4)

0
El treball és un fenòmen que té lloc en el transcurs del temps i existeix solament com a forma de transferir energia i, un cop cedit al sistema, deixa de ser treball, és energia.

El sistema funcionava. Entendre la crisi (2). Per què cau el treball?

Segon factor. Consum i inversions.

Quan s’han endeutat els últims possibles, els primers encara continuen endeutats. Aleshores no es pot augmentar el mercat?. El problema, tanmateix, es pot solucionar. Recordem que els beneficis han anat a la classe empresarial, que poden augmentar el mercat invertint en nous projectes empresarials orientats al consum dels nous rics.

Mirem-ho de més a prop. Arriba un moment que l’endeutament dels assalariats comporta una disminució del seu consum, per tant, les empreses lligades a aquest tipus de consum sí que començaran a tenir problemes. Aquestes empreses han guanyat diners que ara no poden invertir directament en l’empresa. Han d’invertir en nous projectes empresarials orientats als nous rics o bé exportar capitals via el mercat financer. ¿Pot el consum dels nous rics i les inversions necessàries compensar la baixada del consum dels assalariats, mentre aquests paguen els deutes?. Caldrà que una quantitat considerable d’individus passin a dinar dues vegades, posseir dos iots, quatre cotxes, tres cases, fer quatre viatges amb creuer a l’any. Una societat molt més desigual, dual, però sense crisi, sense baixada del PIB, sense destrucció de les classes mitjanes.

Era possible, però calia, utilitzant termes termodinàmics, un procés reversible, un procés on totes les variables importants del sistema varien lentament de manera que en tot moment el sistema es troba prop de l’equilibri. La realitat és que el procés ha seguit un camí irreversible, proper a l’explosió, amb canvis sobtats del valor de les variables. Per seguir un procés reversible hagués calgut que l’augment del consum dels rics ( posem 1/3 de la població), anés en paral·lel i en consonància a la baixada de consum dels altres (posem 2/3 de la població), evitar que el consum d’aquests 2/3 s’ensorrés. Haguessin calgut augments de salaris moderats especialment en aquells sectors més endeutats, de consum més local, i augment moderat de la despesa pública en els sectors que podien compensar el sorgiment dels desequilibris.

El procés es va descontrolar i esdevingué irreversible.

Publicat dins de Economia | Deixa un comentari

La dialèctica. Entendre la crisi.

0
Potser us heu preguntat més d’una vegada què és això de la dialèctica. L’anàlisi que estem fent de la crisi s’acosta a la dialèctica. Es tracta d’una anàlisi basada en el temps que intenta explicar la gènesi d’un fenomen únic com a dinàmica d’un sistema en el temps (la seva «lògica»). Per exemple: la formació i evolució del sistema solar.

Continuem amb la nostra aproximació a una reproducció sistemàtico-temporal de la crisi que estem patint. Situàvem la causa de la crisi no en la crematística (el diner) sinó en l’economia (les coses i el treball). El sistema va començar a fer fallida perquè va baixar la feina, provocant que el diner creat pels bancs s’esfumés. Tanmateix les nostres autoritats econòmiques, expertes crematístiques però ignorants econòmiques, no van saber entendre què estava passant i van adoptar una sèrie de mesures que només han agreujat la situació.

Per què de sobte comença a baixar la feina?

Un primer factor és el desequilibri entre importacions i exportacions.

Vèiem en el primer post sobre el tema, Entendre la crisi (1), que pels bancs les sortides de Disponible(diner) es compensaven amb les entrades, dins el sistema bancari estatal i en proporció als clients de l’entitat.

Però què passa amb les importacions entre estats? Aquestes evidentment representen ingressos en el país exportador, per tant en un banc estranger (no és una compensació mútua entre comptes de la Caixa). Un desequilibri entre exportacions i importacions per part d’un país ja no és una compensació entre comptes corrents d’entitats del mateix país, exigirà la utilització de diner real pels pagaments. Evidentment si hi haguessin bancs europeus, quan el comerç és essencialment entre països europeus, no hi hauria el problema. D’on vindrà el diner real? Del país exportador. És el cas d’Espanya i Alemanya. Comprant coses a Alemanya el diner ja no tornava, marxava a Alemanya. Aleshores, els bancs alemanys van començar a prestar diner a la banca espanyola pel seu negoci immobiliari. Diners que s’haurien de tornar.

Quan la banca espanyola ha de començar a tornar aquests crèdits, necessita diner real que marxarà cap a Alemanya.

I aleshores, quan caldria augmentar les exportacions per buscar un equilibri amb les importacions, és decisiva l’economia i no la crematística, són decisives les coses valuoses i ben fetes; on és llavors el corredor del mediterrani que es necessitaria? De què serveix l’aeroport de Castelló, o els AVE’S infrautilitzats dissenyats amb criteris espanyolitzadors? On és la política de suficiència energètica que ens estalviaria la immensa sortida d’euros per comprar el petroli, el gas i l’urani?.

Un article molt interessant: Ecología política, capitalismo actual y políticas de pleno empleo (Una visión postkeynesiano-marxista del decrecimiento)

Publicat dins de Economia | Deixa un comentari

Entendre la crisi (3)

0
Democràcia econòmica.

Evidentment l’expressat en els dos articles anteriors, Entendre la crisi (2), només són hipòtesis producte de les meves lectures i reflexions. Traduir-ho a hipòtesis econòmiques comprovables no és la meva tasca i ja hi ha economistes que ho desenvolupen.

Però sí que podem afirmar que el mercat no s’autorregula. En tenim evidència empírica amb el col·lapse del sistema i evidència teòrica amb la complexitat de les preguntes i amb la manca de respostes.

Per altra banda és evident que el mercat no és una persona i que per tant no pren decisions, qui pren les decisions davant dels problemes són aquells que tenen poder en el mercat, i qui dóna socialment poder en el mercat són els diners i les institucions polítiques; decideixen en el mercat, posem pel cas, els senyors directius de les empreses de l’IBEX 35 i de la Troika (CE, BCE, FMI).

I aquests senyors que prenen les decisions estan dotats de suficients coneixements i de teories contrastades?, i els seus objectius reals són els que col·lectivament decidiríem? I ells mateixos són immunes a la corrupció que genera el poder?

Afirmo que la resposta a aquests interrogants és No. En tenim força evidència tant pels errors en les seves decisions, com per les seves explicacions infantils i interessades, com per la seva implicació en assumptes de corrupció (només cal recordar noms dels seus responsables i repassar la seva trajectòria).

Tot plegat manifesta que no tenim control sobre el nostre futur col·lectiu en tant que determinat per les variables econòmiques. No hi ha democràcia econòmica. Més enllà de la recepta concreta, penso que aquesta és la causa social profunda i última de la crisi, la manca de democràcia econòmica.

Ara em direu, i què és això de la «democràcia econòmica»? Hi estic d’acord. Com a constructe mental, com a referent, és un punt borrós; com a intensió, com a característiques explícites, pràcticament inexistent; com a extensió, com a real, inexistent.

Però alguna cosa podem afirmar: que la condició primera i necessària és coneixement econòmic per part del poble, que el poble sigui capaç d’entendre la crisi. Sense aquest enteniment no ens podem veure capaços de decidir, ens cal la majoria d’edat econòmica. Ens calen els Carl Sagan o els Hawking de l’economia i ens cal la voluntat i l’esforç del poble, de nosaltres, d’entendre-ho. Ens hi va el nostre futur.

Publicat dins de Economia | Deixa un comentari

Entendre la crisi (2).

0
Publicat el 9 de gener de 2014
Per què de sobte comença a baixar la feina?

Establerta la barra lliure per aplicar el sistema que explicàvem, Entendre la crisi (1),  tots els bancs i caixes crematístics es veuen obligats a jugar al joc de guanyar-clients/no-perdre-clients i concedir tants crèdits o hipoteques com permetin els equilibris comptables a fi de no quedar fora del festí.

La implementació d’aquest sistema comporta una època de fort creixement econòmic i guanys capitalistes extraordinaris. Tot i el creixement econòmic, els salaris resten estancats, però no els ingressos de la població que augmenten gràcies al crèdit. Genial!!. L’empresa augmenta el marge de benefici sense augmentar salaris, i no obstant no tenen problemes per col·locar les mercaderies en el mercat gràcies al crèdit en massa.

Davant l’èxit, gradualment s’aplica la recepta a més i més sectors de la població, classes treballadores qualificades, empreses, treballadors sense qualificació, nou vinguts,…

Per què col·lapsa el sistema?

-Perquè no es modula bé l’entrada i sortida del sistema creditici?. És a dir que quan s’han endeutat els últims possibles, els primers encara continuen endeutats, i aleshores no es pot augmentar el mercat?. No. Perquè recordem que els beneficis han anat a la classe empresarial, que poden augmentar el mercat invertint en nous projectes empresarials orientats al consum dels nous rics.

-Per inversions improductives tipus aeroport de Castelló?. No. Simplement aquestes inversions canalitzen l’excés de capacitat productiva i són pagats entre tots, representen simplement «béns» econòmics imposats pel poder polític. Què més improductiu que els tancs i avions que permeten a Hitler superar la crisi econòmica?

-Habitatges sobrevalorats?. No. Si hem de regalar els diners o fer obres de caritat als constructors, això només canvia de mans el poder de decidir en el mercat. La Marató de TV3 només canvia les inversions, no les elimina.

Recordem que el que fa real el diner creat és el fet de tornar els crèdits, de pagar els terminis de les hipoteques, el treball de la població; per tant, mentre la gent no es quedi sense feina el sistema ha de funcionar. Més endeutament simplement m’obliga a treballar més en una espècie de sistema feudal en què els senyors són els bancs. El sistema col·lapsa perquè la gent comença a quedar-se sense feina i, aleshores, no pot pagar els deutes. Però per què de sobte comença a baixar la feina?

Publicat dins de Economia | Deixa un comentari

Entendre la crisi (1)

1
Publicat el 8 de gener de 2014
Com creen diners els bancs?.

D’entrada del no res, només amb operacions comptables. Anem a veure-ho:

En el balanç d’una empresa podem distingir l’Actiu del Passiu. En el Passiu hi ha els recursos monetaris que hem invertit en l’empresa, en l’Actiu hi ha allò en què hem invertit aquests recursos. En el Passiu hi trobem recursos no exigibles o Capital i recursos exigibles (que els haurem de tornar). En l’Actiu hi trobem Immobilitzat (edificis), Realitzable (mercaderies i clients) i Disponible (diner).

Suposem la concessió d’una hipoteca de 200.000€ per part d’un banc.

Assentaments:

Realitzable (clients deutors) a Exigible

200.000€

Concessió del crèdit o hipoteca.

Exigible a Disponible

200.000€

Disposició de la hipoteca per part del client, compra de l’immoble

Disponible a Exigible

200.000€

Ingrés per part del venedor de la venda de l’immoble

Sigui per un sistema de balanç entre bancs o directament per ingrés en el mateix banc per part del venedor, les entrades i sortides s’equilibren i el banc ha creat 200.000€ que ha invertit en clients. Aquí el banc més gran es menja el petit perquè si el balanç entre ells li és favorable (té més clients) li arriba diner creat per altres entitats bancàries, i aquestes el perden.

Exigible a Disponible

200.000€

Disposició per part del venedor

Disponible a Realitzable

400.000€

Pagaments terminis hipoteca. Principal més interessos

No només la disposició del venedor pot ser compensada pels pagaments de la hipoteca, sinó que, com en la primera operació, les compres del venedor a un tercer poden ser també ingressos a la entitat bancària i compensar el possible declatge temporal o fins i tot compensar aquesta disposició del venedor.

Com veieu tot és qüestió d’equilibris comptables. No cal que el banc tingui els diners, de fet no té els diners. Al final hi ha uns beneficis de 200.000€ (import dels interessos) sense que el banc hagués de disposar de diner en metàl·lic, ni donar-ne.

De fet qui fa real aquest diner creat pel banc és el treball de l’hipotecat amb el pagament dels terminis, mentre aquest tingui feina o bé el puguin desnonar amb els preus dels habitatges pujant, al banc li interessa donar quantes més hipoteques millor, sense límits per les pròpies reserves de capital, sinó només pels equilibris comptables, que li seran tant més favorables com més clients tingui.

Publicat dins de Economia | Deixa un comentari

La ciència econòmica que necessitem.

1
Publicat el 4 de gener de 2014
K. Marx suggereix als científics una mirada filosòfica sobre l’economia a partir de la qual es puguin construir hipòtesis científiques rigoroses i valuoses.

Deixeu-me citar Alfred North Whitehead (Ramsgate, Kent, Anglaterra, 15 de febrer de 1861 – Cambridge, Massachusetts, Estats Units, 30 de desembre de 1947) que va ser un matemàtic i filòsof anglès. El seu treball més conegut, del qual és coautor amb Bertrand Russell, és Principia Mathematica. I la seva frase més coneguda, fent referència a Plató: Tota la Filosofia occidental són notes a peu de pàgina dels llibres de Plató.

I això potser per dues raons: que Plató és el primer a encetar en profunditat la major part dels problemes filosòfics, i segona raó, que moltes de les crítiques a Plató es troben ja a Plató mateix o, millor dit, les trobem posades en algun personatge dels seus diàlegs.

Hi ha però una excepció, hi ha un problema filosòfic que no apareix a Plató, ni a la filosofia clàssica, és l’anàlisi de la mercaderia, del valor d’ús i del valor de canvi, del diner, de la plusvàlua  i del capital. L’excepció és, doncs, Karl Marx. La filosofia de Karl Marx no es pot dir que siguin notes a peu de pàgina dels llibres de Plató perquè enceta una reflexió que en profunditat no es troba en cap pensador anterior.

Certament Aristòtil ja fa la distinció entre economia i crematística. L’economia tracta de l’adquisició dels béns necessaris per a la vida i útils per a la casa i l’estat. La crematística gira entorn del diner i com augmentar-ne la possessió. Però no va gaire més enllà.

Fixeu-vos que parlo de Marx com a filòsof, no com a economista. Què fa la filosofia?.

Acceptarem que la investigació científica comença per les hipòtesis i que les lleis científiques no es poden extreure inductivament de la observació, que no és possible observar res de profit sense hipòtesis prèvies. El text potser més cèlebre que ho explica és aquest de Bertrand Russell:

«La història del gall d’indi inductivista

En el primer matí a la granja avícola, aquest gall d’indi va descobrir que l’hora del seu menjar era les 9 del matí. Tot i això, com que era un bon inductivista, no va treure conclusions precipitades. Va esperar fins que va haver recollit una gran quantitat d’observacions del fet que menjava a les nou del matí i va fer aquestes observacions en una gran quantitat de circumstàncies: en dimecres i dijous, en dies freds i calorosos, en dies plujosos i solejats. Finalment, la seva consciència inductivista se sentí satisfeta i va fer una inferència inductiva per concloure: “Sempre menjo a les 9 del matí”. Però s’errà. La conclusió que havia extret per via inductiva resultà ser indubtablement errònia, ja que el dia 24 de desembre (vigília de Nadal) a les nou del matí aparegué el pagès que, en comptes de donar-li menjar, va tallar-li el coll. »

I d’on venen les hipòtesis?. Com arriben els científics a les seves hipòtesis?. Aquí la filosofia hi juga un paper, no en el sentit de proposar-nos hipòtesis científiques, sinó en el sentit d’indicar-nos cap a on hem de mirar per obtenir les hipòtesis.

Exemple. La reflexió filosòfica sobre els components de la matèria havia ja suggerit l’atomisme a l’antiguitat, a Demòcrit i a Epicur, però fins al segle XIX aquesta mirada no es pot concretar en hipòtesis científiques. El platonisme es troba darrera el sorgiment de la revolució científica al Renaixement. Ho vèiem també de Descartes en un anterior post: Llibertat.

Marx suggereix als científics una mirada filosòfica sobre l’economia a partir de la qual es puguin construir hipòtesis científiques rigoroses i valuoses. Resulta clar que la majoria d’economistes no han acceptat la mirada de Marx, potser per això es troben en el fracàs i descrèdit actual.

Cal recuperar i desenvolupar la mirada filosòfica de Marx sobre l’economia per poder construir les hipòtesis econòmiques que avui necessitem.

Publicat dins de Economia | Deixa un comentari

Una mala notícia econòmica

0
Publicat el 3 de gener de 2014
Baixen les visites als museus, pugen les vendes de cotxes.

Per què l’augment de la venda de cotxes és una mala notícia econòmica?.

Perquè el model de mobilitat basat en el cotxe privat és insostenible. Tant per la salut, com per l’eficiència, com per les butxaques dels ciutadans.

Per la salut ho veiem en els alts índexs de contaminació de l’àrea metropolitana de Barcelona, que no es podrà solucionar sense restringir dràsticament l’ús del cotxe privat (la indústria ha fet ja notables i reeixits esforços). Ho veiem també en els costos en accidents de trànsit que comporta el model.

Per l’eficiència perquè no és possible físicament, no hi prou espai geogràfic per absorbir l’ingent flux de vehicles privats en les hores clau, i les pèrdues de temps per retencions resulten inevitables.

Pels recursos consumits. Estem ja en una època d’escassedat de recursos en relació a la creixent població del planeta. El model malbarata l’espai i resulta en un esquarterament del territori i en unes ciutats impedides en les seves possibilitats. Malbarata també l’energia tant per la quantitat consumida com pel tipus de recurs consumit, un petroli que ja ha superat el seu pic i entrarà en increments de preu imprevisibles.

Recursos materials escassos que, per altra banda, haurien de tenir absoluta prioritat per invertir en la reconversió energètica cap a les energies renovables. La societat futura necessitarà maximitzar la producció sostenible d’energia.

Per què la baixada de visites als museus és una mala notícia econòmica?

Perquè va en contra de l’economia possible. El sistema capitalista millora constantment la seva base tecnològica, és a dir, produeix més amb menys gent. En aquests moments, per exemple, els USA ja han assolit els nivells de producció d’abans de la crisi, però amb 6 milions de treballadors menys. Allibera constantment persones de l’agricultura i la indústria, fa falta menys gent per produir més. Això hi ha qui ho veu com que la feina serà un bé inevitablement escàs. No té perquè ser així, si amb el creixement personal, si sortint de la caverna, comencem a desitjar més béns culturals i acceptem una disminució en el consum de béns materials, es pot crear mercat i llocs de treball en expansió. Les empreses de demà s’assemblaran més a “1714, El Preu de la Llibertat” que a la SEAT.

Publicat dins de Economia | Deixa un comentari

Mentre ens governin idiotes, no ens en sortirem.

2
Avui, a Europa, l’enemic principal a batre no són els milionaris.

El Consell Constitucional francès ha autoritzat l’aplicació d’un impost del 75% a les empreses que paguin salaris de més d’un milió d’euros l’any.

Aquesta mesura pot servir per donar feina a més gent o no, depèn de l’us que es faci d’aquests drets sobre els productes del treball (diners). Abans es gestionaven des de mans privades ara des de mans de l’estat, enlloc està escrit que una gestió hagi de ser més bona que l’altra. Si els gestors privats pensaven portar els diners a algun paradís fiscal o simplement jugar a borsa comprant i venent accions, en unes operacions incomprensiblement excloses de pagar IVA com qualsevol altra transacció, i l’estat utilitza els diners per ajudes socials que comportaran més consum i, per tant, més producció, aleshores aquestes mesures són adequades; però podríem pensar també un escenari contrari.

Diria que mesures d’aquest tipus no deriven fonamentalment de la racionalitat econòmica, sinó del sentiment d’indignació davant la injustícia; però ja hem vist, seguint Plató, que el sentiment no ha de regir l’ànima humana, sinó que ha de recolzar la raó, proporcionar el coratge necessari per fer front racionalment a les pors i els perills.

L’enemic principal a batre avui no són els milionaris, sinó els idiotes, especialment els idiotes amb poder que, per desgràcia són els que tenen avui el poder per marcar el nostre futur avui a Europa i a Espanya. La majoria dels economistes que sí van encertar el pronòstic de la crisi que s’acostava afirmen, contra els economistes que van fallar en les seves prediccions i que avui ens imposen les polítiques d’austeritat, que Europa amb les polítiques d’austeritat es dirigeix, sense presa, però sense pausa, a un desastre econòmic de dimensions planetàries. L’enemic principal a batre són aquests dirigents idiotes i les seves polítiques d’austeritat, i en aquesta lluita podem tenir com aliats a qualsevol persona que sigui racional, sigui rica o pobre. Perquè les polítiques d’austeritat porten Europa, tota Europa, al desastre. El nostre enemic són les polítiques d’austeritat i la seva irracionalitat i la nostra principal arma és portar el debat a la racionalitat.

Publicat dins de Economia | Deixa un comentari