marginàlies

Deia que mirant fitadorament la mar i tot el que li suggeria, tot el que li dava com a present insuperable, la plenitud que sentia només quan l’observava amb meticulositat des de l’alçada necessària per percebre la seva majestuositat, no podia evitar, al mateix temps, estremir-se davant la…

I de cop li ha fugit la paraula com si fos un mot fantasma. S’encabrita, es rebel·la infantilment contra la seva clepsa cada cop més alfàbia buida o pou sec. No s’arriba a acostumar a què se li escapin els mots i els noms en el moment que més els necessita. No suporta l’espera que li exigeix la decadència neuronal per trobar l’indret de la fugida i com més s’esforça per aviar la memòria i recuperar el tremp, més veu que s’allunya el mot desitjat, com es converteix lentament en pols sense acompanyament musical. Acluca els ulls per afinar l’atenció i espantar la tensió. S’aquieta, compassa la respiració, inspiracions profundes i expiracions lentes; s’imposa la quietud absoluta del cos fins a convertir-lo gairebé en un ésser inanimat perquè pugui comparèixer aviat i sense temor la paraula en fuita. Fa tot el que pot per no pensar en res, cregut que així detura el temps i tant li fa sentir els segons del rellotge que estima tant com els moixos. En aquest estat proper a la catalèpsia seria capaç de sentir el fetge generant la bilis, els ronyons els orins o el pàncrees els enzims que col·laboren en la digestió i les hormones que ajuden a regular la glucosa.

A punt de deixar anar tanta blederia, d’aixecar-se i de fotre quatre crits i un qüern d’improperis, apareix tan de cop que se n’ha anat la paraula: voracitat. Sí, l’estremeix la voracitat de les mars i dels oceans, la seva implacable capacitat per engolir i descompondre tot el que hi mor, des de la balena blava antàrtica fins als nadons que amb sa mare cercaven desesperadament un lloc lluny de casa per fugir d’un present que els condemnava a morir en el passat.