marginàlies

Si som, res som, a tot estirar una punyeta que no arriba a borra, deia per ell tirant la cara a l’aire, la boca ben oberta confiat que hi entraria l’aire més pur, sense cap mena de filtre, per oxigenar-li el carcabòs. A innocent i a empassafalòrnies ni li guanya ningú. Sí, es repeteix, els que vivim sense signar-ne cap acta som una punyeta semblant a la barrera de ferro que fa segles que no tanca el portell, que ni es despenja definitivament ni té esma de tornar a tancar, com és la seva comesa. I mantenint la boca ben oberta com un embut que espera el líquid per encaixonar-lo, retorna a la darrera pàgina llegida per reescriure-la, per dir-la a la seva manera, que així guanya adherència i se la pot fer seva. I pensa en els autors que més l’infecten i en la biblioteca que creix com els adolescents, sense adonar-se’n en no ser un mal de peus estrany que va i ve discrecionalment. Pensa en Margarit, que deia que la llibertat és una biblioteca i de cop tanca la boca i abaixa el cap per fer una ganyota amb regust de rot agre. I si la llibertat fos el desordre de l’estimbori?