marginàlies

En un temps no gaire llunyà, tanmateix, quan la ràdio formava part del mobiliari casolà i se la tractava amb tal reverència que se li feien vestidets de punt de ganxet, eren habituals els programes que oferien la possibilitat als oients de dedicar una cançó a qualsevol persona per qualsevol motiu, aniversaris, sobretot. Ara no s’usa, aquesta pràctica, perquè la ràdio no és la que era, ni tampoc ho és la relació que s’estableix amb ella. L’esclat de les noves tecnologies li ha pres el valor de la immediatesa i la varietat de l’oferta ha fet la resta. I això no obstant, les cançons segueixen formant part de la nostra vida. Infinits són els instants capitals de la nostra existència que podem relacionar amb una cançó.

Quan alguna de les persones que, estimant-te i estimant-la, et fan créixer i comparteixen el teu creixement, passa per lloc estret, t’agradaria tenir la fórmula que obrís totes les portes conegudes i per conèixer; que amb un simple i potent “obri bitzoc” s’esvaïssin les boires que entelen la seva mirada, les arrues de les seves reflexions i tots els eritemes que li afecten la força motriu per tal que l’ànim potent i temperat recuperés el timó de les alenades. Ja se sap, però, que la vida té molt poc de conte fantasiós, ans al contrari, i les sobatudes, les engrunades i els esclats encabronen constantment els dies i les hores. No disposam de l’art d’encantament, clarament i definitiva, però una cançó, de vegades, pot servir de palanca o de punt de suport -o de fulcre- per pintar un mig somrís a qui et costa veure amoïnat.

Doncs això, que a un d’aquests éssers extraordinaris i per tal d’aixecar-li la moral li he recomanat que escoltàs la cançó de Manel “Ja era fort”: Llavors ja era fort i dominava les paraules / i construïa mons perfectes on no m’importava / ni amb qui has dormit avui ni què faràs demà a la tarda.