marginàlies

Un rellotge a cada canell marcant la mateixa hora, els mateixos segons, desitjant trobar amb la mirada anhelosa la mar plena de primavera acabada d’encetar, i davant seu només hi troba –talment el front d’un presidi- una paret antiga descurada, aparentment abandonada, amb la tirada de teules esportellada.

Un rellotge a cada canell mirant alternativament els segons que marquen un i altre amb una precisió inhumana, i s’imagina que allà deçà de la paret entristida, la llimonera del corral veí dignifica la vellura plàcida de qui li oferia una galleta maria, un xarrupet de mistela i la besada de vestal quan li duia la capelleta de la sagrada família cada vint-i-nou dies.

Un rellotge a cada canell que li alteren la vida per l’atenció que li reclamen i ell no se n’adona, i en el punt que es deixa enlluernar pel sol que comença a decaure, el so d’un avió creuant el cel que més l’empara li fa recomptar els somnis que s’han esvaït o que ha negligit no sap ben bé perquè, i els comptats desitjos de baixíssima intensitat-dels que no en pot dibuixar cap contorn-  que encara l’animen a aixecar-se peresosament cada matí.

Un rellotge a cada canell i les runes del senderi que no li permeten recordar l’olor de les flors, el tacte del temps que no es distreu, la veu agomboladora de la follia.