marginàlies

El passat de la papallona a la boca del vent. Això va veure escrit davall la finestra del dormitori en decantar la cortina acabat d’aixecar-se del llit. No s’espantà, ans al contrari: va somriure tot pensant que un fantasma amant de les paraules i del joc que proposen el reptava. Ho havien escrit amb un bolígraf vermell punta fina -0,7 probablement- amb lletra rodona molt clara. No s’entretingué a pensar qui podria haver escrit aquella bretolada sense sentit. Del que estava segur és que no havia estat ell, en estat somnàmbul, perquè no era la seva lletra. Decidit a seguir el joc a l’intrús –o intrusa- davallà a la casa a cercar un bolígraf negre –no en tenia d’altre color- punta fina del 0,5 –no en tenia de més gruix-, tornà a pujar divertit al dormitori i davall la frase hi escriví: El vent del passat a la boca de la papallona. En haver-ho fet contemplà el resultat i li plagué. Durant tot el dia pensà què li retoparia el fantasma i el vespre, en allitar-se, clogué bé les dues parts de la cortina i ordenà el dormitori com si preparàs a consciència l’escenografia d’una obra teatral trencadora. Dormí inquiet i intermitentment fins que, entrant les primeres clarors del dia, corregué cap a la finestra per veure què hi trobava davall la frase que ell havia escrit. I amb la mateixa lletra i amb el mateix bolígraf, aventurava, hi trobà: La boca de la papallona en el vent del passat. Era una de les combinacions que preveia que hi trobaria i, per això, no dubtà a escriure: El passat de la boca en el vent de la papallona. Se li féu molt llarg el dia i encara més la nit. El matí tornà aixecar-se enjogassat i frisós i, en decantar la cortina, només hi va veure escrit “El passat de…” i la e que s’allargava sinuosa fins al trespol on hi va veure estupefacte una taca vermella que immediatament comprovà que era de sang.