marginàlies

El preceptor menor ha anat al parc de mala gana i gens resignadament, expressant-ho amb un plor que no tenia res de grosseria i tot de rebel·lar-se contra una decisió que, fonamentant-se únicament en la jerarquia, considerava injusta. Acceptava que la darrera vegada qui va triar el parc va ser ell i que el seu germà acceptà sense armar cap escandalera, però ara no estava gens d’acord que ell hagués d’anar a un espai de joc que troba lleig i per jugar a futbol, que n li agrada gens. Entenia que el seu germà volgués jugar-hi, però que primer hauríem d’haver nedat una estona. Tampoc no ha estat gens d’acord quan li hem fet veure que era millor jugar a futbol a les 9 i poc que a les 12, a l’ull del sol, i que després del partidet, nedaríem.

Entrant al parc, no hi havia ningú més que nosaltres tres, el preceptor menor seguia en rebel·lia fins que, de cop, s’ha fet el silenci només interromput pels tocs de pilota meus i del meu preceptor major. El camp de gespa artificial on jugàvem està cobert per una fina capa d’arena, no sé si volgudament o no, i al fons de la porteria on encara hi feia una mica d’ombra hi he vist el preceptor menor, ben acalat, que s’entretenia no he sabut en què. M’hi he atansat per veure què feia i m’ha dit que pintava un llop; i ben ferotge. I després, mentre el seu germà i jo jugàvem a ser els millors jugadors de futbol del món –el preceptor major té una bona esquerra- ha pintat na Caputxeta, i sa padrina, i la casa de la padrina, i el llit de la padrina.

En un instant la rebel·lia s’ha convertit en creativitat, com ha de ser sempre, i els renecs i les potadetes de feia res s’han esvaït tan ràpidament i neta que hi ha qui dubta que hagin existit. Les creacions efímeres, com els accessos de rebequeria, infonen vida a la vida.