marginàlies

En els hospitals, on solen raure els ensurts de la vida, el temps perd els papers i per això l’han de monitoritzar. Tampoc no ni hi ha espai per a la poesia. Allí, la sang cedeix el pas al sèrum preparat pels nous xamans. La intimitat no té cap valor, o el té molt relatiu: les analítiques es cuiden de deixar al descobert els ordits vitals més recòndits que s’han amotinat. La vida, per tant, en mans dels resultats informats, els medicaments, l’ull clínic de l’especialista de referència i d’expedients acadèmics. De la fe, cap màquia no en determina la presència, tot i que els escèptics en reconeixen els seus valors guaridors. La química s’imposa a la física; la informació doctoral dosificada, al dret inalienable de saber què li passa al cos que es marceix o va de folondres. El vocabulari del poble és assaltat per tecnicismes mèdics i els silencis més eloqüents de qui desespera. I no obstant, el xivarri mesurat dels espais d’infermeria posa crostons de quotidianitat a tant de brou aigualit de malalt. N’hi ha molts que vetllen, en el hospitals, des dels ambulanciancers, passant pels guardes de seguretat que ja no saben què n’han de fer del fàstic, acabant per la mort, que es troba com a casa i actua amb una naturalitat esborronadora. El temps, però, s’hi sent estrany i és incapaç de fer-ne una a l’endret: pardaleja, es perd i si no, s’escapa com un quissó apallissat deixat tothom amb un peu aquí i l’altre a Liorna. Ni amb cercapous, trobes hores a l’hora d’acompanyar qui pateix amb la impaciència del pacient clínic. Les minuteres perden el senderi i les agulles dels segons no troben fil per posar a l’agulla. La resistència del cos davant l’accident o la xacra, aquest és l’objecte escondit dels hospitals. Convertir en artificial i tot la vida per tal d’obtenir la dada que cal per entrebancar el procés natural de la malaltia o de l’incident sobtat. Un joc gens d’enfadosos entra la curiositat infinita de l’home en pensa i la determinació indestriable de la natura que viu per morir.