marginàlies

Quan vaig veure el reclam enganxat a la farola su-vora l’entrada del garatge, reconec que em va entendrí. Primer de tot, perquè, darrerament, a les faroles i als arbres només hi enganxen fotografies de criatures desaparegudes -des de persones a moixets- i algunes ofertes de treballadors en atur. Veure’n una que sortida de l’habitud m’encengué la curiositat. I tot d’una vaig recordar que fa un temps l’Ajuntament de Palma, davant la proliferació d’aquests bans furtius, n’edità un que prohibia aquesta casta de publicitat.

Després, em féu parar perquè la crida era força enigmàtica: només es ressaltava el nom d’Eva i s’aportaven unes brevíssimes dades que sols parlaven d’un encontre, d’un indret on l’al·lota digué que havia d’anar i que algú l’anà a cercar. Com a resultat de tot plegat, una adreça electrònica que, pel contingut, semblava oberta de feia poc i amb nom adoptat. Finalment, he de confessar que el fet d’estar escrit en català m’acabà de fer el pes.

És clar que, pensant que es tractava d’un missatge xifrat per a alguna al·lota del barri, el vaig oblidar. No obstant, a dues passes mallorquines en vaig trobar un altre i en obrir el diari també hi vaig veure un comentari. De cop vaig caure en el compte que em trobava davant una mena de campanya publicitària força enginyosa i efectiva, i amb tots els ingredients per comentar-la arreu. Ves per on, la pràctica tan nostrada de la xafarderia prenia una volada singular.

Per un moment, vaig pensar que les tan rebregades xarxes socials deixaven pas a la més mera missatgeria, la que s’ha fet servir de sempre, des que coneixem la lletra. Benhaja, vaig tornar a pensar. A més, tenia aquest puntet d’èpica, de miratge, d’aire poètic, de posar messions per l’impossible. Una manera gairebé pueril de desafiar el destí.

Els diaris, però, no han anat tant cap a la mística i més a omplir l’espai que deixen les cuites toixes dels politicastres en temps d’estiu. Per ells hem sabut que la recerca ha fruitat i que n’Eva i en Joan ja s’han trobat. Diuen aquests periòdics amb poc material –i desaprofitat- que l’al·lota, en veure els cartells, l’envaí un doble sentiment: l’immediat, pensar que el tal Joan era un bonifaci enamoradís i ensucrat; l’altre, que es tractava d’una mena de desbaratat inquietant.

No en sabem res més, d’aquesta història, i per ventura, donada la magnificència de la xafarderia, caldria seguir-ne el rastre. Ni que sigui informant-nos-en a les faroles ciutadanes.