marginàlies

Considera que l’esperit de Nadal de cada any surt més car i aventura que probablement el seu sentit prengui valor en el que costa aquesta alegria impostada. Entre els ornaments de la casa -ell es resisteix a vestir cap arbre, natural o postís-; el sopar o dinar d’empresa -si encara s’és actiu i es tenen companys de feina disposats a fer sarau-; l’amic invisible -un altre barrut que s’ha afegit al desvari-; el sopar de la vigília -que s’ha fet lloc a colzades substituint la xocolata amb ensaïmades de mitjanit d’un temps no tan llunyà-; els dinars de Nadal i de la segona festa; el sopar del darrer dia de l’any i les serpentines, barrets, confeti i espanta-sogres o espantavelles; el dinar de cap d’any i els regals que s’ha de fer als més apropats, hom s’hi pot deixar una bona picossada de cèntims i la cosa no està per orgues. És el mercat, estúpid!, s’escridassa.

I és clar que es comportarà i no farà coneixedor que tanta despesa és un abús, com ho és fer passar per un element ancestral de les festes nadalenques nostres el personatge amb butza prominent, barba llonga i blanca, casaca i pantalons vermells amb les vores blanques, faixa amb sivella negra, el mateix color de les botes de mitja canya que s’inventà el dibuixant nord-americà Haddon Sundblom el 1931 per a una campanya publicitària de la Coca-Cola. Sundblom s’inspirà en el poema A Visit From St. Nicholas, de Clement Clark Moore, que diu que sant Nicolau, que entrà a casa per la xemeneia, anava vestit de pell, des del cap fins als peus, i la seva roba estava tota tacada de cendra i sutge; semblava un venedor ambulant que acaba d’obrir la motxilla.

Ell es deixarà prendre amb recança pels aires i vents nadalencs ben poc nutritius que bufen i anirà prou alerta a ser urc i a demostrar l’enuig que tant li costa reprimir ni que sigui per picar l’ullet al Nadal amb esperit que li agradaria servar.