marginàlies

Càndid entrà al despatx amb l’expressió reservada, però gens agressiva. Duia dos diaris locals dues vegades doblegats davall el braç i una carpeta obscura a les mans. Abans d’asseure’s, obrí el
portadocuments i me mostrà un manual fotocopiat, elaborat a posta,  per aprendre rudimentàriament els secrets de l’ofimàtica.

Forçant una ganyota amb ganes de ser somriure, em digué tot gojós que s’havia apuntat a aquell curs perquè mai no es tard per aprendre. Li agradava molt, descobria un caramull de coses que ni  s’imaginava que existissin, però les bregues amb el ratolí el tenien amargat: sap que és de sensible!

És cuiner, Càndid, cuiner d’hotel, especifica, i de la vella escola, la qual cosa ignor què significa. I si s’ha apuntat al curs d’ofimàtica és per poder elaborar currículums i enviar-los a les grans cadenes hoteleres oferint els seus serveis de gran cuiner d’hotel. Així mateix admet que la seva edat, cinquanta-nou anys, és provecta per trobar feina, però pitjor és no fer res.

El psiquiatra li ho diu, que s’ha de distreure; que per la seva recuperació cal que s’evadeixi com més  millor i per això juga a petanca. I havent dinat, va a unes pistes de devora l’hipermercat de su-allà. Bona teràpia, li dic, i de cop fa recular la ganyota i torna a expressar-se reservadament.

Sap que passa, em diu, que la meva parella de petanca es penjà ahir dematí, sí, què li pareix? A un dels arbres del parc i amb la corretja dels pantalons. Que em dius, Càndid, no n’havia sentit a dir res. Sí, sí, m’ho acaba de dir el seu fill, que només de catorze anys i m’ha dit que s’ha penjar davant ell. És un  poc…, i fa voltar l’índex de la mà dreta a l’indret del pols volent indicar pertorbació.

A veure si no és ver, idò, Càndid, si és fruit de la imaginació esvalotada del fill. Sí, sí que és ver perquè n’he vist l’esquela al diari. I en desplega un dels que duia davall el braç i cerca amb decisió el lloc on diu que ha vist el recordatori de la defunció. El troba, me’l mostra i correspon a una senyora morta cristianament als noranta-tres anys. Com si res, llegeix amb franca facilitat l’esquela i jo ho aprofit per enginyar una sortida d’aquell laberint que estalviï dol.

Em sap greu i t’acompany en el sentiment, li dic. I em respon resolutiu: avui aprendré a cercar coses amb el google, m’ha dit la professora, què li pareix? A vostè no se li revoluciona, el ratolí? A mi, me té negre. Només el toc i comença a fer voltes com un molinet, què li pareix? Hi has d’anar amb paciència, Càndid, li dic tot convidant-lo a passar al menjador per dinar.

Em deixà la boca resseca, l’encontre amb Càndid, i només la vaig poder humitejar ben avançat l’horabaixa en llegir: Vostè té idea fins a quin punt és dolorós tractar amb la vida quotidiana, tocar la vulgaritat comuna a tots que és l’existència, sabent que n’has estat expulsat per sempre, sabent que per tu tot això no té cap mena de sentit, molt més enllà que no tingui sentit per ningú? Perquè la falta de sentit de la vida, senyor Giselberti, encara que més d’un es pensi el contrari, també té categories.

Correspon a “El testament d’Alcestis” (Empúries, Premi Mallorca 2008), de Miquel de Palol.