marginàlies

Pot aixafar amb el dit gros de la mà esquerra el moscard que el pica i la sang que deixa en el ventre de la cama li recorda el mapa de l’illa. L’illa ensangonada, pensa de cop. Li falta sang, a l’illa, per ser absolutament cobejada pels trusts sense escrúpols, es diu esbossant un somriure boig. Sang a lloure perquè pugui ser Sodoma en tota propietat i Gomorra per definició; terra que ha renunciat a engendrar per evitar fills indesitjables sense caràcter. Sang vessada, sí, i vexada, oferta a la major glòria de la descomposició de la capital. Bestieses! En el que s’ha de centrar és en Solange, l’experta en epigenètica que anit li proposà viure plegats i com a resposta ell s’aixecà de la taula del restaurant japonès on sopaven amb l’excusa d’anar a fer una cigarreta i ho donà a les cames. Li ha telefonat un grapat de vegades, na Solange, li ha deixat missatges i no ha respost a cap. No sap per què va fugir d’aquella manera tan  vulgar. Va ser sentir la proposta i buidar-se, perdre els ossos, veure fugir la veu i el pensament; veure’s un cànyem brut que cau lentament a terra. Podria ser tot ell, amb Solange, i ella flocaria amb ell perquè, per comoditat, prefereix anar a remolc, cedir la iniciativa. A més, Solange vol dir consagrada a Déu, no hi pot haver millor auguri. Però… però en haver sentit la proposta percebé tot d’una aquella urticària en grau extrem i entengué que la millor resposta era desaparèixer… I seguirà desaparegut per a Solange i també per a ell. De les 8000 passes que hauria d’haver fet avui per mantenir el cos ben tonificat només ha arribat a les 5.128, segons li indica el seu mòbil. No sap d’on es treuen que vuit mil passes són salut. Un altre moscard es posa dos dits més amunt d’on li ha picat el seu congènere aixafat i ja té a punt el dit gros de la mà esquerra disposat a dibuixar amb sang una altra illa de l’arxipèlag.