marginàlies

Ai, aquests dits, aquestes històries amb randa, que no són gens senzills ni molt menys habituals en gent que sempre està esperant; esperant un què que es torba (sempre sol fer tard) i que tan aviat inquieta com pacifica. Ai, el temps, aquest agent tan actiu que ens acaba de ruixar amb altes dosis de radioactivitat i a alguns els fa fer de soldat de bell nou.

Soldadets sense gens de plom  ni ganes de brega, amb els ulls estranyats tot pensant que, si moren a la mar, mil peixos de colors lluitaran, ensems, per devorar la seva carn aterrida. I pens amb altres derrotats, amb els vagants coneguts que fugen dels abismes per caure en avencs celats per mates ufanoses. I just en aquest pensament, veig passar Jean Pierre Léaud i François Truffaut que fan volar quatre-cents estels.

Diuen que cada nit, la nit cau i que en algun indret colles de funàmbuls desafien la por al buit i al salt que, de nins, ens tenallaven. La infància és el paradís, la Dorothy Gale d’El màgic d’Oz; una llesca de pa (només una, com una flassada) amb sobrassada i mel assaborida al portal de cals padrins. La infància és un bumerang, pot ser, que, en ser viscuda, s’escapa, i en ser grans és un camí d’anada però no de  tornada, com el castell d’iràs i no tornaràs. El bumerang de la infància és el record, la sina de l’estanyera d’Amarcord (quants n’hi ha que saben que l’actriu era Maria Antonietta Beluzzi?).

Mica en mica hem convertit el ritme de l’alenada en un sainet, qui ho dubta?, i els espectadors que suporten l’astracanada veuen passar rere el decorat la vida que se’ls ha escapat mentre esperaven que els cans ponguessin ous, com les lloques. Què no daria, ara, per seure en el botó que clou el tirant del vestit de la jove dels prodigis, la que concentra totes les mirades! Bona talaia per sentir l’oratge de les seves paraules i el vendaval de la gent en munt, gregària i sense regit!

Qui cerca res que no té nom assignat, cerca debades i, a sobre, engatussa les criatures muntant circs per fer-les creure que són tantes les princeses que esperen besades espaviladores, que val la pena invertir en llicenciatures de cavallers de fortuna. “Verset a verset convocaré el teu cos llarg i blanc”. Amb una pedra i un poema voldré creure que t’alluny de la mort i t’aprop a la mar de la cala que ens encengué la mirada. M’equivoc, és clar: els encerts, en tots els ordres, són obra del diable. L’encert mai no plora i són les llàgrimes la força que mou els qui no donen mai el braç a tòrcer; que volen viure cara alta i, per això, s’erren. I, errant, fan l’amor i l’estimera. Al final de la passejada pel desvari més plaent i l’emoció, vindrà John Ford amb les casaques blaves cantant heroicament i convincent “Deixa-la, Toni, deixa-la! Inventa’t un mou nou i deixa-ho tot a terra que, amb la vida, ja en tens prou”.

Doncs això. “10 milles per veure una bona armadura”, el segon disc de Manel és una bona eina per esmolar la llengua i la inventiva. Històries cantades, discursivament embolcallants com si fossin auques, que es fan lloc entre hom i els delits. Bona feina.