La ciutat mai no dorm perquè tem els somnis, sosté el bidell de l’institut que demà passat es jubila. I des que no hi corren a lloure pasquins, papers i altres reclams de lluita, no sabem dir bé i dolç en aquest temps de vasos esmorrellats i cels insidiosos. També es lamenta el maquinista del cinema que ho sap tot de Fellini: els líquens han envaït les boques que millor expressaven l’estupor i espantaven la badallera, i a dia d’avui només se sent la remor dels sabres en els estómacs regirats per tanta matadura econòmica i estretors, i tantes decisions testosteròniques que busquen lideratge a les totes. Ens venç el temor i el buit negre que ens deixa la desconfiança, fica cullera l’amo de la taverna que diu que es mata de fer feina per no guanyar un ral. El vell escolà, que encara diria la missa en llatí i se’ls escolta dues taules més lluny, només demana que l’olor de sofre penetri en la seva ànima un temps baralladissa com si fos barrina. S’espanta, el vellard, de l’ensopiment i de la peresa infinita que fa a tothom aixecar el puny i la veu davant tant de gall envanit. I, mirant cap a la Sala, just davant la taverna, es demana a veure quan estrenyeran qualque coll, d’aquests galls que tant de renou fan. I no ho ha acabat de pensar que li travessa el panorama d’ulls una jove eixerida, un pèl massa magre pel seu gust, amb els pits massa francesos, que li despert els darrers grums de lascívia que es reconeix. La jove s’acaba de llicenciar en història de l’art i fa un instant, mentre prenia amb la boca la llengua del seu al·lot, es demanava com s’explica l’amor per la terra en mar, per l’aigua que ens circumda, pel cel sobrat de color que ens retalla les milanes i les estimeres. Ningú no navegarà per la mar de lletres on t’instal·les amb excessiva freqüència, amor, li ha retret l’amant en adonar-se que volava prou lluny de l’estremiment que ell li buscava. El foc n’hauria de fer festa, dels versos a mitges i de les pensades interrompudes, li xiuxiueja ell a cau d’orella. En detritus, les hauries de reduir. O en humus, si et plau més. Llacor per a altres lletres insensates. Tot sigui per no cedir ni als assots ni a la filldeputeria d’aquests gallimarsots que ens taxen els alens i posen preu a la nostra escanyadura.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!