marginàlies

Les darreries de la tardor apregonen la bellesa de les garrigues. S’hi està bé, en aquests redossos, els dies estirats. En els seus indrets més obacs, hi fan la seva pams i pams de molsa, barba soca que li deim a la vila. Quan encara no sabíem que estava protegida, n’agafàvem per fer el betlem. I ens provàvem qui en treia la pallissa més gran. En plena mansuetud, encomanada pel paratge delicadament amable, el més emprenyós de la colla, embadalit per una flor de mata, ens recorda que José M. Rodríguez, president dels pepers de Palma, en el decurs de la presentació del seu programa electoral anuncià que el català deixaria de ser la llengua pròpia de Cort.

Ja ho sabem, li responguérem tots desdenyosament. I sabeu, també, insistí, que pensa celebrar sense estar-se de res els set-cents anys de la mort de Ramon Llull? No fotis! Doncs sí, la pròxima legislatura –que pensa presidir des de la poltrona de la Sala- serà el seu particular quadrienni Llull i en la presentació cridà: “No ens el robaran! Va néixer a Palma el 1232 i va morir a Palma el 1315!”. Redéu! I heu de saber, ens indicà, que una bona part de l’auditori aplaudí entusiàsticament el líder. Collons, quin toc a sometent!

Poc abans, emfasitzà l’amic apagallums, per deixar més clar qui pensa que ens pot robar Lo Foll Ramon, un taral·lirot de la darrera fila de comandament havia advertit que el pepé de Palma defensaria la cultura de les Illes Balears “però ha de ser la pròpia, no amb infiltracions d’altres cultures”.

Queda clar d’on vindran els usurpadors? Mare Santa, exclamà el més vell dels que fins llavors assaboríem la fulgència de la garriga, Ramon Llull a mans d’aquests curts de gambals! Què s’ha de fer, es planyia, amb aquest personal que propugna l’estupidització i la idiòcia? Infame. Per evitar el  “robatori” barra tenen de posar sentinelles a la capella de sant Francesc on està enterrat.  I ves alerta que no facin transcriure al castellà més castís la “mata escrita” que, com tocaria que sabessin si coneguessin el Diccionari Alcover-Moll, és una varietat de mata del gènere Pistacia típica de la muntanya mallorquina de Randa caracteritzada per les seves fulles que porten gravades una multitud de ratlles que semblen lletres orientals, a les quals vulgarment s’atribueix un origen miraculós relacionat amb els treballs científics i apostòlics del Beat Ramon Llull durant la seva estada a la muntanya.

Quanta misèria, deu pensar des de l’eternitat Lo Foll.