marginàlies

El temps acaba de travelar i ha caigut tan llarg com és omplint el corredor de casa que dur al dormitori. Deixem la beneitura: com més temps feim (fórmula absurda perquè el temps no es fa, sinó que ens transforma lentament en no-res), més ens en fa falta. Curteja tant, el temps, que quan acabes de fer una cosa ja fas tard en començar-ne una altra de més peremptòria que la precedent. No és elàstic, el temps, no us deixeu enganyar: és plom i, en millor dels casos, una enclusa amb doble mall que, quan s’hi posen, eixorden fins a enfollir-te. I endoiant mirant d’escriure quelcom només per tu i amb cara i ulls, et recuperes dels ensurts, ves tu quina torradura. Hauríem de ser ambidextres i que cada mà actués de forma autònoma, independentment del cervell, que no convé que es cloni. “En canvi, tu, quan facis almoina, mira que la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta”, Mt 6, 3. I encara demanaria que els peus també fossin hàbils en el maneig d’eines i llibres, i donessin un cop de mà per evitar de fer les coses més importants amb els peus. No hi ha manera d’aixecar el temps del terra. Mira que si s’ha trencat el maluc…