marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

1 d'agost de 2021
0 comentaris

LA SEDUCCIÓ DELS CASCAVELLS

A les anomenades plataformes digitals –o de reproducció en línia, per ventura- se’ls ha d’agrair –no a totes, a algunes, és clar- que ens permetin de tornar a veure pel·lícules de fa cinquanta anys o més, temps que per molt que sembli tan llunyà com el del cagar de panxa, encara és ben a la vora d’aquest present nostre que frisa de ser passat. Evidentment que no és el mateix veure una pel·lícula en un cine que a ca teva, però a l’arxipèlag balear i pitiús dissortadament no disposam de filmoteca que ens permeti reveure films en el seu format original i no jivaroritzats.

I tot per dir que avui he pogut tornar a veure “Belle de Jour” (1966), una de les pel·lícules més conegudes de Luís Buñuel. Centrada en el París més sofisticat i burgès, presenta els temors, les pors i els traumes de la bella, jove i exquisida esposa d’un metge que sols troba satisfacció en els seves fantasies. La pel·lícula, de fet, entra en allò real i en surt per la via que marca la pastura de la fantasia o dels somnis i viceversa de manera constant. I Buñuel ens demostra que la línia que separa ambdues percepcions, en la pràctica, de tan fina és com si no existís. Així mateix, en entrar en allò que escapa a la realitat, a la pel·lícula, se senten els cascavells d’un landó estirat per dos cavalls que ens posen en guàrdia. El landó elegant com a fetitxe major.

Els mateixos cascavells, si fa no, que fa sonar el client xinès del prostíbul on de dues a cinc de l’horabaixa Séverine es converteix en Bella de dia. És el client més enigmàtic, el que menys mostra els seus fetitxes però que deixa una taca de sang en una tovallola; una taca que mai no sabrem si és del client o de Bella de dia. Com tampoc mai no sabrem què hi ha en la caixeta que mostra tot ufanós, com si fos un tresor i talismà a l’hora. Només sentim un cric-cric que fa pensar en insectes, fet que apregona l’enigma.

Ni Jean-Claude Carrière ni Buñuel, els guionistes de la pel·lícula (basada en la novel·la del mateix títol de Joseph Kessel del 1928),  no digueren mai què contenia aquella caixeta fetitxe perquè formava part de l’atmosfera que volien crear. Ben segur que tampoc no ho sabia l’actor que interpretava el paper de client, Iska Khan,  lluitador francés, a més d’intèrpret, d’origen calmuc nascut el juliol de 1924. Tampoc no degué entendre per què feia sonar els cascavells que duia als dits com a instruments de seducció. I a Séverine no li feien cap falta per deixar-se dur per l’enigma, que també és una porta per entrar en el fantasieig.

 


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.