marginàlies

Des dels inicis del segle XV, a Palma, el Dijous Sant, el Crist de la Sang –conegut senzillament com La Sang- surt als carrers ciutadans inicialment amb la intenció de recaptar fons per a l’Hospital General, fundat pel rei Alfons el Magnànim el maig de 1456, que escollí el felanitxer Bartomeu Catany perquè en fos el seu primer responsable. Ja fa dos anys i per culpa de la COVID-19 que els mallorquins tenim La Sang quieta, que no es mou de l’Església de l’Anunciació, i tanmateix coneguda popularment també com La Sang.

Quan les devocions imperaven, La Sang se’n duia la palma, com si diguéssim, i a ella hi acudien força persones a demanar-li favors pagant-los amb ciris: així, tots sabem què significa “Dur un ciri a La Sang”. Tampoc no fa cap eternitat que molts estudiants hi anaven a suplicar aprovats en els exàmens quan la confiança en l’estudi trontollava. De la Guerra d’Àfrica, una bona partida d’anys abans, se n’alliberaven d’anar-hi els joves amb família opulenta o ben apropada a tots els poders pagant el que fos. Al pobres, en canvi, només La Sang els en podia alliberar i no a tots, és clar, perquè la guerra és la guerra. Conec el cas d’una al·lota, aleshores, que demanà a La Sang que el seu al·lot tornàs viu d’aquesta guerra. Si hi tornava, li prometia que amb ell hi aniria no sé quants diumenges a l’ofici. L’al·lot tornà viu i tan ateu com se n’hi anà, però no podia trencar de cap manera una promesa feta a La Sang i aguantà com el més gran revolucionari els oficis d’un fotimé de diumenges.

Fa vint anys, José María Sánchez, un “pertorbat” segons la premsa, va destrossar la imatge en suro de La Sang i s’estremiren les consciències de bona part de Mallorca. I és que qui no creu en Déu, creu en bruixes i qui de Déu fuig, debades corre.