marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

7 de març de 2015
0 comentaris

LA FOLGANÇA DEL SOLDAT

… i és que, en general, som especialistes en complicar-nos la vida. La folgança és la mare de totes les virtuts, ja ho diuen certs llibres sagrats. Quants n’hi ha que viuen esquena dreta sense cap altra aspiració que conquerir els poquíssims metres quadrats que volten les quatre parets que els fan de llar?

Un aplaudiment per a aquells, que a qualsevol hora els trobes al bar, com aquest, que pren la taverna com si fos acadèmia de llengües i prova de conversar en anglès amb el britànic gatusset que ha parat al poble ningú no sap clarament per quina raó. El poble només sap que viu sol en una casa que cau i que llogà a través d’una immobiliària que s’està fent d’or malgrat la crisi, i que té tendència a tavernejar.

Vermell de cara, més jove dels anys que aparenta, s’ha apuntat a la moda de fer classes particulars d’anglès només els matins, que els horabaixes ha de fer rondes. No és que tingui molts d’alumnes, fent classes matineres, però algunes mares joves que no tenen feina aprofiten que ho fa a bon preu i així almenys aprofiten el temps.

El britànic, en Thomas –que ja comença a ser en Tomàs-, és cortès i divertit xampurrejant el castellà i començant a maltractar el català del poble. El taxista que el té de veí i l’acompanya a fer les rondes tavernàries, diu que és un exmilitar de sa graciosa majestat; que va estar destinat a l’Afganistan, va ser ferit greument en una emboscada -de poc no ho conta-, i a conseqüència d’això li donaren la inutilitat absoluta. Era capità, diu el taxista que parla com si fos el seu biògraf, i amb la paga que li ha quedat pot viure al poble sense gaires estretors. Així, canvia d’aires i la vida no se li fa tan puta, que després d’una dissort com la seva qualsevol té coratge de seguir vivint. Diu també que dur una placa de titani al cap que li provoca unes maldecapades de cal déu, i ranqueja per mor d’un genoll postís fet d’un material que val un ou. I el colze dret, també és nou. A més, sosté el taxista, és completament sord d’un orella, de l’altra hi sent poc i té la vista feta pols, clar, que la bomba que esclatà davall la tanqueta on anava va fer estralls.

L’amo del bar, en sentir la llarga llista de mals relatada minuciosament pel taxista, s’atreveix a dir que a la fava, idò, no hi deu tenir res, perquè en coneix una que, de tant anar a escola dia sí i l’altre també, ha tret el reverd i a més d’anglès es veu que també ha après molta lletra secreta, i ja m’enteneu, diu als parroquians.

En sentir el taverner, el taxista calla uns instants com si es prengués temps per elaborar una pensada substanciosa i acaba advertint als tres que amb ell comparteixen el tasser i a l‘amo que, si és així, al britànic li agrada tant la carn com el peix, perquè molt de vespres el visita el tallat de lluna del carrer Gran i els panteixos que fan havent sopat no són, precisament, per haver jugat un partit de futbol.

… i és que l’ociositat és filla natural de la saviesa, ja ho deia el mossèn que morí a la trona mentre predicava, fa una eternitat, diu un parroquià fent el darrer glop a una canya i demanant-ne una altra.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.