marginàlies

L’enamorament covat durant tant de temps el féu embogir fins al punt de deixar-se robar els enteniments per aquella bubota que el feia anar de rota batuda. No sabé fugir d’aquesta presó, d’aquesta set d’amor
mai no assaciada per qui ni cas li feia, però aprengué a estar-se sol enmig de la seva gent. Un diumenge de tardor es despullà en el mercat, davant La Sala, com si correspongués fer-ho.

En Dionís, el municipal, el tapà tot d’una amb la guerrera i se l’emportà a la caserna on el reprengué severament. I per fer-li veure que no anava de bromes i que s’havia acabat el bròquil i la beneitura de
la suposada insensatesa, el multà per escàndol públic. En veure la quantitat de la sanció, semblà que recobrava el seny en fugida perquè, mirant fit a fit en Dionís, li digué que estimar d’aquella manera boja li costaria un dineral. I tanmateix, just acabat de dir-ho, prengué la mà d’en Dionís, el municipal, i se l’acabava a besades mentre li deia: res no arregla el temps, Dionís, com a màxim ompl de calls i de varices la carn estesa a l’aire del balancí. Talment plaques de zenc, són els rellotges, Dionís, sàdics comptadors de potades al ventre dels desitjos incomplerts. I ens caurà a sobre com un mort, el temps,  Dionís, car amics meu, a l’instant precís més evangèlicament correcte i insospitat. I si almenys s’emportàs el poder dels estúpids, Dionís, i la rialla sense dents dels imbècils, i aquesta melangia…
Davant això en Dionís no s’atreví a cridar l’ambulància.