marginàlies

Ahir dimecres dia 22 d’abril, en el Club Diario de Mallorca, l’historiador i filòleg Antoni I. Alomar va parlar de: “Els canvis en la defensa de Mallorca arran de la Guerra de Successió”. Aquest acte, organitzat per la delegació de Palma de l’Institut d’Estudis Catalans i l’Obra Cultural Balear, forma part de la programació de la “Comissió Cívica del Tricentenari 1715-2015” a través de la qual es volen recordar i divulgar uns fets que varen capgirar traumàticament el curs de la història de Mallorca i dels que, a nivell popular, se’n saben poques fites. Va presentar el conferenciant el també historiador Antoni Mas Fornés.

Antoni I. Alomar ha estudiat a fons l’exèrcit mallorquí (en va ser l’objecte de la seva tesi doctoral) des de la conquesta del 1229 fins al 1715, precisament. Amb la victòria de Felip V, s’imposa a Mallorca i a Eivissa -Menorca aleshores era anglesa- el model d’exèrcit absolutista regit pel dret de conquesta, la qual cosa es traduïa en una veritable ocupació militar, això és en la militarització de la societat. Fins aleshores, la defensa de l’illa requeia en les milícies ciutadanes sota el control compartit de la Universitat i del Gran i General Consell. Així, la població estava armada (durant segles, en la corona catalano-aragonesa, el dret d’armes va ser inalienable) i no hi havia distinció entre la milícia i la ciutadania. A més, no hi havia lleves i els mallorquins no podien ser obligats a anar a defensar altres territoris reials; si ho feien, cobraven i estaven a les ordres d’un superior mallorquí.

A partir de 1715 aquesta situació canvia radicalment afectant greument l’economia illenca i la vida ciutadana. El nou exèrcit, que depèn directament del rei i amb molts agents extrangers en les seves files, exerceix el control dels terrenys conquerits, per la qual cosa era nombrós i el seu manteniment -molt costós- anava a càrrec dels illencs. En no existir casernes, aquestes tropes s’havien d’allotjar en convents i en cases particulars, la qual cosa comportà queixes constants i l’afectació de les relacions ciutadanes. I mentre s’allotjaven a domicilis ciutadans, es creaven nous imposts, com el d’”utensilis militars” que gravaven escandalosament una economia que no podia més. A més, amb aquesta militarització -l’ordre públic també depèn dels nous militars- entren en joc dues figures noves amb molt de poder que depenien directament del rei: el capità i l’intendent generals (el darrer amb competències fiscals), dos càrrecs que servien de trampolí que accedir als mateixos càrrecs en altres indrets de molta més rellevància, com Catalunya o València. També s’incorpora la lleva obligatòria, que en molts casos s’executarà amb una violència extrema.