marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
30 de juny de 2014
0 comentaris
LA BASTIDA D’UN DILLUNS
És dilluns i acaba el mes. La peresa empaita de valent i costa déu i ajut que les bieles de la pensa i de la voluntat engeguin ben llatines, sense que el frec de ròtules i articulacions desperti qui encara dorm. Duc el dilluns, per tant; molt de dilluns, val a dir. Com per recordar que els millors dilluns són els dels sabaters: “fer el dilluns” vol dir no fer feina aquest dia o el següent d’una festa.
Els sabaters i els espardenyer –oficis tots dos ara de museu- hi estaven abonats, a festejar aquests dia perquè, un temps, aquests professionals, en argot tècnic actual, feien les feines urgents els diumenges i descansaven del dur treball el dilluns. Senti així, «dilluns de sabaters, bon dia per als taverners».
Segons la tradició recollida per Joan Amades, en aquell temps (in illo tempore) -això vol dir que la cosa ve de molt lluny, d’abans que s’arrodonís la terra-, es creia que els que naixien en dilluns eren molt sortats perquè en dilluns va néixer la Mare de Déu. No hi ha cap document que ho acrediti, lògicament, però això no vol dir que es pugui negar, per la qual cosa la presumpció de veracitat, com en els cossos policials, s’imposa. Tampoc no s’ha pogut demostrar l’existència de bruixes i bruixots, i n’hi ha per tot. De fet, «les bruixes van a missa només els dilluns». Els fantasmes i altres castes d’ectoplasmes tampoc no estan avalats per la ciència i per devers el Consolat de Mar –per dir només un indret- es veuen prou bé i n’hi ha tants que no n’hi caben més.
Aquesta amabilitat dillunsera d’Amades se situa als antípodes d’altres dites que anuncien categòriques que «en dilluns i en dimarts, no t’hi casis ni t’embarcs». Si hom pensa que aquesta no s’allunya gaire del calc castellà, que atengui aquesta altra: «els que es casen en dilluns, al cap de l’any difunts». O aquesta, que posa els pèls de punta: «els dilluns es casen els difunts».
En poques paraules, que em pesa aquest dilluns que dóna la raó als que pensen, ben encertadament, que «lo dilluns i lo dimarts són per als desgraciats».
Segons la tradició recollida per Joan Amades, en aquell temps (in illo tempore) -això vol dir que la cosa ve de molt lluny, d’abans que s’arrodonís la terra-, es creia que els que naixien en dilluns eren molt sortats perquè en dilluns va néixer la Mare de Déu. No hi ha cap document que ho acrediti, lògicament, però això no vol dir que es pugui negar, per la qual cosa la presumpció de veracitat, com en els cossos policials, s’imposa. Tampoc no s’ha pogut demostrar l’existència de bruixes i bruixots, i n’hi ha per tot. De fet, «les bruixes van a missa només els dilluns». Els fantasmes i altres castes d’ectoplasmes tampoc no estan avalats per la ciència i per devers el Consolat de Mar –per dir només un indret- es veuen prou bé i n’hi ha tants que no n’hi caben més.
Aquesta amabilitat dillunsera d’Amades se situa als antípodes d’altres dites que anuncien categòriques que «en dilluns i en dimarts, no t’hi casis ni t’embarcs». Si hom pensa que aquesta no s’allunya gaire del calc castellà, que atengui aquesta altra: «els que es casen en dilluns, al cap de l’any difunts». O aquesta, que posa els pèls de punta: «els dilluns es casen els difunts».
En poques paraules, que em pesa aquest dilluns que dóna la raó als que pensen, ben encertadament, que «lo dilluns i lo dimarts són per als desgraciats».
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!