marginàlies

La barra del conseller de la Funció Pública de les Illes Balears, José Simón Gornés Hachero, no té límits i la seva capacitat manipuladora presenta una densitat fora mida. Avui mateix, en el Parlament, ha dit sense que li tremolàs ni la veu ni les cames –ni que se’n resentís gens la seva vergonya, és clar- que la política lingüística que dur a terme el Govern Bauzá garanteix “ara més que mai” el dret dels ciutadans de les illes a ser atesos en castellà o en català.

Per al senyor Gornés, els soferts ciutadans de les illes Balears i Pitiüses som uns enzes que no sabem on som ni com ni què vivim, i, per això, pot fer apologia de l’estultícia i del desconeixement. La realitat contradiu rotundament les seves afirmacions, però es veu les seves percepcions no són d’aquest món: passen inexorablement per Madrid.

Per molt que vulgui enganyar ara –com ha fet tantes altres vegades- el 18 de juliol d’enguany –la millor data per perpetrar una tupinada lingüística- va dir l’única veritat absoluta en haver-se aprovat la “seva llei”, la “Llei Gornés”, la llei de la ignomínia o de la reforma de la Funció Pública que elimina el requisit de coneixements del català per a accedir a l’ocupació pública i oficialitza el topònims illencs en castellà. Aleshores va dir molt torerament –com cal en un castís com ell- que: “L’objectiu era treure el requisit per a l’accés a la funció pública i així s’ha fet”. I per què? Purament i simple perquè l’única llengua de l’estat que mereix ser respectada, protegida i divulgada, a parer del Partit Popular i la seva sucursal illenca, és el castellà. Els altres parlars, per a ells xampurrats inintel·ligibles, només es poden usar anant en pantufles. I, per això, el ministre Wert vol espanyolitzar els alumnes que tenen llengua distinta del castellà i tot altre símbol que no s’adigui amb l’espanyolitat unagrandeilibreana que tornen a introduir amb una determinació espantosa.

En el fons, és admirable la capacitat dels partitpopularistes per capgirar la realitat. No dubten mai a deformar l’evidència i a tergiversar la realitat. Per a ells, el diàleg, l’intercanvi de parers entenimentats que pretenen l’entesa que el seny reclama, no passa de ser una conversa tavernària que domina qui més crida.

Segur que tant enganyar cientment els passarà factura. Mentrestant, però, rere seu van deixant excessius ermassos.