marginàlies

Ahir decapvespre, amb el cervell ple de morques i anant alerta a no enverrimar-ho tot, feia volar pensadotes, entre lectures i músiques. Pres fortament per la mandra i la indolència, el cap enfilava agulles mai vistes i em deia sense gens de rubor que les transgressions, avui, van en carrilet, tan acomodadament s’expressen; que les caparrudeses duren poc i que la contracorrentia no fa gens de soroll. I immediatament m’assenyalava a mi –el cap esflorat- volent-me indicar que no m’enganyi tan ridículament; que és a mi a qui fa una peresada transgredir, que estalvio caparrudeses per perdre-les estúpidament en converses tavernàries i que no em fa res seguir la corrent a qui sigui per no exposar la meva comoditat. Res, que aquest món gruny i l’altre retruny.

Immergit en aquests escolims, em telefona un amic per dir-me que una al·lota ha mort su-ran el Palma Arena, el velòdrom de la ignomínia, una de tantes mines d’espoli i la causa de la caiguda de Jaume Matas. L’amic em deia que jo la coneixia, a l’al·lota, que era hostessa de fa temps d’un dels albergs
ciutadans per a persones desnonades, aglapides en espirals autodestructives, captives de tota mena d’estupefaències.

Em bastaren quatre dades per reconèixer-la. Efectivament, feia molt de temps que vivia sense tenir-ne consciència; vull dir que estava tan destruïda que defugia a les totes la claror, la serenor. Els creients d’un temps dirien que ha fet un bon camí, morint-se. No ho contradiré, és clar. I tanmateix el seu  anonimat fa un maler, la seva mort acunetada fereix, s’adhereix al vernís de la dissimulació. A qui farà falta? Les arts dissimulatòries no espolsen la ràbia.