marginàlies

La brigada municipal no repara ni en estrèpits, quan la son del veïnat no fa molt que ha fet el ple, ni en  l’aigua –no potable, segons indica el camió cisterna- per netejar els carrers. El degà dels moixos del barri se sap bé els horaris dels empleats municipals i ja fa estona que ha canviat de carrer. Ni autos ni vianants, es deixen veure en aquestes hores perdulàries. Sols el forner reflecteix la seva ombra feinera sobre la voravia. Té la porta de ferro enrotllable de l’establiment oberta cinc o sis forcs per indicar que, si hom vol, encara que el negoci no estigui obert, li port servir el pa o les ensaïmades trets del forn.

I en aquesta hora bruixa dels escombriaires d’un dilluns que s’intueix que estarà embromat, l’amo de la sabateria torna a tenir dificultats serioses per trobar ca seva. Sembla com si anàs més carregat de suc que altres dies, però amb la parlaria esmolada. En veure’l, l’operari de la mànega el compadeix, però es limita a evitar ruixar-lo. Se n’ha adonat, el senyor Bustos, el de la sabateria, i com si li ho agraís ha iniciat una lletania treta de solc que no troba cap resposta:

Llamps de vent…
Llenç de brutor…
Llims de llepaires…
Lloms de mula…
Llums d’oli…

I del seu mirar tèrbol i compungit se n’escapa la visió d’un bassal com un mirall esquerdat escopint maldestrament una gota de llum. Com tantes altres vegades, el forner acabarà per aidar el senyor  Bustos. Ca seva és porta a carrer. Li obrirà la persiana i l’ajudarà a seure’s a la butaca de vidu –que li diu  ll amb un deix d’amargor prou ostensiu- de la sala d’estar. No farà més, el forner, i tot d’una se’n  tornarà al forn que ha abandonat acabant d’abaixar la porta. I tanmateix, encara sentirà el recitat del  gatet que, especialment avui, té la llengua ben afinada:

Mentre canten les vestals
a la vall on no hi té estada el vent,
l’aire calm hi penja flocs de tots colors.