marginàlies

A ca n’Estranya el plugim de la primera hora del capvespre escampa una peça de piano desconeguda que serveix de vou-verivou al menut atacat per la bronquitis. Sobre ses galtes sedafiants hi descansa tota la llum del dissabte amb l’oratge inquiet, que desconcerta els animals de la granja i les tortugues acabades d’hibernar.

La pluja gairebé imperceptible fa el repèl a la cussa que mai no perd la juguera i omple de llepades la criatura sàvia que no sap com desempallegar-se’n. Li tira el més lluny que pot el tros de brancolí que li ha ofert per jugar i es plany que el trobi de seguida perquè no vol jugar amb ella, ara, perquè necessita pensar com vol fer amb el joc de fustes una casa gran amb piscina, jardí i portassa.

A ca n’Estranya, el call de la terra vermella signa treves amb la ira de tots els justos i la ràbia, que es deixa per als sembrats. Els punys es desclouen momentàniament i les veus s’apaivaguen per recobrar l’alè i el so. Aquí retornen les velles cançons de revolta que tothom recorda i pot cantar com si el temps, lamentablement, hagués jugar a favor de la memòria.

Sort que la criatura sàvia percep el desassossec del seu alumne i se l’emporta en els seus dominis. Allí prendrà paper i bolígraf, dibuixarà una porta i li demanarà que es prepari per fer un viatge a un lloc on només hi ha estat ell i on no hi ha rates, ni nins tot sols, ni gent dolenta, ni presons per tancar-hi la bona gent. Li demana que s’assegui en terra creuant les cames, que es relaxi i que es prepari per enlairar-se.

I en obrir la porta dibuixada, l’alumne sent com l’oratge que juga amb el plugim i que converteix ca n’Estranya en conte, li lleva la mascara dels dies feiners i de la resistència perpètua.