marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

22 d'agost de 2012
0 comentaris

EL NAIP I LA BICICLETA

Durant la becaina havia somniat que pinçava novament un naip –el deu d’espases?- a la forca travessera de la bicicleta per recordar el temps en què les genolleres eren medalles al risc i al valor. La bicicleta era d’home i assegut al selló arribava als pedals només amb les puntes dels peus. La feia anar passant un peu per dins el quadre, estirant els braços cap al manillar i amb el caparrí a l’alçada del fanal de la màquina, com si fos una segona dinamo. D’aquesta estrafolària manera podia anar a peu pla o costa per avall.

Anar costa per amunt li era impossible i consentia pujar-les a peu empenyent la màquina. A aquella bicicleta que ja presentava símptomes de rovell l’havia heretada de son pare –més de mil pics havia anat i tornat del poble a la ciutat, li deia amb un orgull fronterer amb l’arrogància- que la comprà quan ja no era nova a un veïnat a qui li tallaren una cama per culpa d’una unglera mal curada, segons la brama que circulava pel poble.

Estranya manera de descansar d’una lectura incontestable d’hores, pensava. Dinà amb dues mossegades amb el llibre davant el tassó de vi negre i ni el cafè volgué fer abans d’acabar el capítol trenta-set, a l’equador del text. Li faltaven tres o quatre pàgines quan els ulls li digueren prou i caigueren.

I després de la rememoració de la bicicleta amb la carta entre els radis perquè aquell soroll rústec, elemental, semblàs un motor potent, retornen els efectes estormeiadors de la lectura. Es torna a veure en una mar aliena que reclama el foc dels vaixells que la solquen, l’ardor del ferro rogent, la rosegada de la solellada que bofega, la mossegada de la suor que l’agermana amb el món mineral. 

Duia poc llegit quan anotà al marge del llibre i amb llapis, com sempre, que per ventura caldria fer un simulacre de parusia per obrir els porus de la creativitat o de la xerrera; per tramar de viva veu les millors barricades per no deixar passar la por. Serà la creativitat la que ens rescatarà de l’estupor i del desencís.

I entre els rulls de les reflexions retorna el record nítid de l’atropellament de l’escolà major, un homenet caquèctic, la debilitat extrema del qual semblava que cridàs la mort. Estrenava carta i la bicicleta era més bòlid que mai. Anava embalat quan l’homoniqueu sortí del carreró. La topada deixà indemne la bicicleta, però deixà colpejat l’escolà major que el maleí en arameu fins que l’ajudaren a posar-se dret. Ell quedà enredat dins el quadre de la màquina i encara recorda la tebior de la sang regalimant-li galtes avall. Quatre grapes a la cella, li hagueren de posar.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.