marginàlies

S’ha mort Pedro Núñez Porro a 53 anys, jove tanmateix. Havia nascut a Barcelona i als trenta anys s’instal·là a Palma per eixamplar horitzons, segons deia. Pedro, per a molts era “Pedrito”, no tenia ofici perquè no anava gens sobrat de formació encara que durant un temps es dedicà a fer de manobre de picapedrer. No es casà mai, almenys així ho manifestava, ni tenia fills. Pedro era especial i amb molta freqüència demostrava una sensibilitat implacable que sorprenia per la seva contundència, però no era conegut per cap proesa creativa. De fet, ningú no recordarà Pedro perquè era gairebé un no-ningú, un fill de carrer anònim en mans de l’alcohol des de fa tant de temps que no recordava quan hi caigué.

En els darrers vuit anys passà per Can Gazà en dos moments, temps durant el qual feu un téntol ple de vidres en el seu alcoholisme irredempt.  La darrera vegada, fa uns quatre anys, va venir amb una foto -la que acompanya aquest recordatori- que no sé –ni sabia, òbviament- qui li havia fet i que des d’aleshores ocupa un lloc destacat en el despatx administratiu de l’entitat. És un retrat que encén calfreds estabornidors, que més que ferir, aixafa.

Pedro, mentre era hoste del carrer, vivia o va viure –no era vida, tanmateix, allò que sentia i bevia-  a la part final de les avingudes ciutadanes, als voltants de l’Escola Graduada. I regnant en la foscúria i en els escolims de la misèria, s’erigí en defensor de les prostitutes de carrer. En veure com eren malmenades, no dubtava a desafiar els abusadors i fer d’escut de les dones. És clar que, amb el cap absolutament enterbolit, no li era possible mesurar cap conseqüència del seu desafiament forassenyat i acabava amb una cara nova i fet un Llàtzer. I d’això precisament parla amb els mots comptats la foto.

Et tenim present, Pedro. Descanses?