marginàlies

El mecànic li havia dit que en tindria -poc més o menys- per dues hores i ell s’havia proveït convenientment per passar aquesta estona en un dels bars de la zona d’oci propera al taller: el llibre que estava llegint, el quadern per anotar-hi les impressions de la lectura i els dos llapis. Així mateix, l’administrativa del taller li havia indicat que tot d’una que tingués el cotxe a punt, li enviaria un essaemaessa.

Entrà en el bar que li féu més el pes de la partida que trobà. A les sis de la tarda la calor seguia sent sufocant, com durant el dia. Ni les terrasses, congregaven parroquians. En el bar escollit hi feia bon estar i només hi havia dos clients.

S’acomodà en una taula d’un dels cornalons i demanà un cafè i una aigua sense gas. Al punt comprovà que en el fons del bar una televisió generosa de polzades emetia videoclips de cançons en espanyol. Melodies ensucrades, predicibles, algunes enganxoses adornades totes amb imatges poc treballades i incompromeses.

Acabava de treure el llibre de la bossa quan el cambrer, molt diligent, li servia la comanda. En el primer glop de cafè –que sempre fa sense sucre- s’adonà que no era gens bo; que l’únic que es deixava sentir  amb força intrepidesa era l’amargor impostada dels addictius. Anà per protestar, però ho deixà córrer, que la calor excessiva és contrària a la discrepància.

Esbandint-se la boca amb l’aigua, s’adonà que la televisió, en un volum discret, tanmateix, li impediria concentrar-se en la lectura. Obrí el llibre del qual n’estava tan enllepolit i no n’havia acabat el primer paràgraf quan un xiscle estrident li féu parar esment a la televisió. No en coneixia la cançó, però un piano de cua en un arenal amb la mar tota alçurada i la cara d’un jovençà bru i mal afaitat, parlaven ben a les clares de carrincloneria.

Retornà al llibre i, dissimuladament, es tapà les orelles amb els dits índex de cada mà. El ritme del seu respir, que sentia encavorcat, l’ajudà a la concentració. No havia acabat la pàgina, però, quan sent que una mà li toca l’espatlla. És una al·lota tota riallera que li demana si li pot deixar momentàniament el llapis. Qui pot negar res a una cara així?

De cop se sent ridícul tot pensant en la fila que devia fer amb els dits tapant-li les orelles. No està res a tornar, la jove de la rialla fresca donant-li les gràcies mil. Li costa mirar-la, al seu torn, i li dedica un somriure estugós.

La televisió segueix emetent sense interrupció  vídeos cantats en espanyol amb poca gràcia i a ell les ganes d’avançar en la lectura el mantenen estaquirotat.

Només fa vint minuts que és al bar i la incomoditat comença a fer-se endins. Sospesa la possibilitat de demanar al cambrer si seria possible tancar la televisió. Tanmateix, només són quatre o cinc parroquians, tots a la seva bola, i cap parant esment a aquell televisorot. Ho descarta de seguida, però, tot pensat en el paperot que pot fer demandant una cosa així. Bastaria que el cambrer hi paràs esment, a aquelles cançonetes; que fos una mena d’amant burlat o quelcom semblant que d’aquelles melodies toscament il·lustrades en fes drap de llàgrimes.

Instintivament el mira, al cambrer, veu que presta atenció a la televisió, efectivament, i li nota un mirar almoinós, un rictus consirós. Deu fregar la cinquantena, amb els cabells esclarissats, la cara infantilment rodona –en dues ditades hi concentra els ulls, el nas i la boca- i una panxa que pega més per pollastrera que no per cervesera. Impel·lit per una força estranya, anota l’ocurrència al plec. En acabat, però, pensa que és al llibre, que ha de tornar sens falta, que li queden poques pàgines i que ja frisa de saber com conclou l’autor una història que l’ha tengut pres des de bon començament.

Aconsegueix llegir de tira unes quantes pàgines i quan pensava que havia pres el llis, un estrèpit de vidres trencats el sacsa de bell nou: el cambrer ha ensopegat no sap amb què i les ampolles i els tassons que acabava de recollir d’una de les taules de la terrassa s’han escampat pel terra fets mil bocins. I per primer cop li ha sentit la veu de flautí, a l’amo.

Òbviament cap dels parroquians li demana si vol ajuda i ell tampoc no la deman, es clar: es limita a renegar contratenorament, la qual cosa converteix l’escena en un punt escapat d’un film còmic mut. Però ell ha anat al bar a fer temps llegint la novel·la que té entre mans i no a prendre notes per a contes eixelebrats.

Es torna a armar de  voluntat i retorna a la lectura. Aconsegueix avançar uns paràgrafs però tanmateix no es pot abstreure de la veu renegadorament còmica del cambrer. Mira el rellotge de bell nou i s’adona que només han passat tres quarts. No ha avançat gent en la lectura i aquell lloc ha deixat de ser agombolador. Sortir a fora, però, equival a acarar-se sense cap mena de protecció a trenta-sis graus rabents de calda.

En el televisor sona una cançó aflamencada quan retorna la jove riallera d’abans a tornar-li a demanar el llapis. No s’hi pot negar, és clar. El cambrer, refet de l’ensurt i havent desat la trencadissa, es topa amb la seva mirada i és quan veu amb tota nitidesa que ho concentra tot –ulls, nas i boca- en tres ditades.

Ara és ell que torna a posar el llibre i el plec en la bossa i va a pagar la consumició. Els “tres amb cinquanta” contratenors, de les rialles que li encomanen, a punt estan de fer-lo quedar en ridícul. Ja és a punt de sortir, quan la jove de la rialla fresca corre a retornar-li el llapis. Just llavors, rep l’essaemaessa del mecànic.