marginàlies

Fent el segon cafè de després de dinar, pensa en allò que diuen que deia Napoleó del cafè: el cafè fort i en abundància em fa sentir viu, m’inspira ardor, força i un suau dolor que no deixa de causar-me plaer. Molt napoleònic, es diu, sobretot l’enigmàtic dolor que es converteix en plaer.

Quin mal li podia provocar capaç de reconvertir-se en plaer? I pensa que quan al 1806, el mateix Napoleó, dolgut en veure que mai no podria sotmetre Gran Bretanya al seu imperi, prohibí als estats i nacions sotmesos al seu domini tractar comercialment amb els britànics, el dolor més gran que patí per aquesta decisió va ser que es quedà sense cafè: l’armada britànica controlava absolutament totes les rutes comercials amb Amèrica, Orient i Àfrica. Així, Napoleó apagà aquest dolor immens que no li causava cap plaer bevent xicoira, com tots els seus súbdits.

Conten, però, que la seva imperial segona esposa, Maria Lluïsa d’Àustria, filla de l’emperador d’Àustria Francesc I i de Maria Teresa de Borbó i Dues Sicílies, sí que en tenia, de cafè, evidentment, i adesiara, per tirar-li en cara que ella, com a bona emperatriu, tenia la clau del seu dolor que li proporcionava plaer, n’hi servia una xicra. No consten els resultats d’aquest turment napoleònic.

Per cert, que avui fa 176 que morí a Parma, l’emperadriu Maria Lluïsa.