marginàlies

Aquests dimarts afeixuga els peus i carrega les espatlles amb tota mena de bogeries i perplexitats. Enlloc d’escriure, sembla que pertoqui desescriure. Prendre el pam de calça de mots teixit amb penes i treballs, i retornar el fil a la troca inicial. I en haver reduït el pam de calça en manyoc, fer un joc de màgia i fer-lo desaparèixer. Mai no s’han de tirar les anotacions que no reïxen, ni les hores que venen mal dades. Sempre seran fites, senyals d’alarma o d’inquietud a la recerca de l’alliberament. Avui fa mal trempar l’acer de les lletres. No volen abandonar la salvatgeria per ser pastura de la remença. No es creuen que la domadura, l’ensinistrament, sigui un art que dignifiqui la bèstia i deploren l’espectacle que d’ella es fa per admirar els infants i altres innocències. Prefereixen bandolejar, les lletres, aquests dimarts de mala fama, prendre la garriga i inventariar els avencs que esperen, que sempre esperen qui sap què.