marginàlies

A la pitjor hora -una abans que soni el despertador- m’ha desvetllat l’alarma d’un comerç, probablement la del bar de qui en som parroquià lleial. Ignor els motius que l’han disparada, probablement una fotesa que ha esvalotat sense importar-hi bona part del barri. En cessar el xiscle alarmant -que m’ha semblat cansat, ensopit, xaruc i tot- he mirat de tornar a agafar la son per fer el darrer xubec.
L’entremaliadura del senderi amb un peu a l’entreson i l’altre a una vetlla fràgil, m’ha cantat a cau d’orella “Els vaixells d’Stienkarrasi”, una cançó popular russa marcadament malenconiosa que popularitzà en català Xesco Boix, que el passat mes de juliol va fer trenta anys que ens deixà.
Per les aigües de les illes, /per les ones de la mar, / els vaixells d’Stienkarrasi / van cercant la llibertat. I la tercera estrofa, per mi la més sentida quan era adolescent perquè em deixava amb un què impenetrable: “Volga nostre, Volga nostre, / que ets el riu nostre estimat, / no coneixes la gran pena / que pateixen els cosacs. Mai no he sabut quina era la pena que afligia tant aquest poble.
He aconseguit adormir-me, és clar, però ja estava llevat quan ha sonat el despertador que, contràriament a l’alarma, es mostrava etxerevit, espavilat i satisfet.
Fent el cafè i mirant setmana enllà -el dijous (o dijoVs?) serà cantoner- tornava a pensar en la cançó cosaca, en Xesco Boix i tots els que ens descobrírem en català el folk americà, que incorporàvem amb la mateixa intensitat amb què bevíem de la Nova Cançó, marcadament afrancesada. Així, no ens costava gens passar de Brassens a Bob Dylan o Pete Seeger.
Ramon Casajoana ens portà al català Puff, the Magic Dragon (de Leonard Lipton i Peter Yarrow) i per aquí descobrírem “Peter, Paul & Mary” i sentírem a parlar d’un altre cantautor inquiet i rocallós, Woody Guthrie, que considerava la seva guitarra una màquina per eliminar feixistes, i que compongué la cançó “This Land Is Your Land”, aquesta terra és nostra terra, “de la muntanya fins a la vall. / De dalt del cel al fons del mar, / tot això és nostre de veritat”, com deia la translació al català que va fer La Trinca.
Sí, cert, tenc molta pasta kumbaiana cuita a molts de focs de campament, però em sembla que no els puc fer cap retret, als que em pastaren, ans al contrari: ens ensenyaren a lluitar amb les millors arts i manyes del pacifisme, la paraula i la sensibilitat.