marginàlies

Els Reis, que ho saben tot i em coneixen els gusts, em dugueren un bon grapat de llibres entre els quals el de Pere Josep Palou Mas, “Democràcia absoluta” (Premsa d’Osona, 2012), que el mes d’octubre aconseguí el premi Jaume Maspons i Safont.

El text relata 17 dies en la vida d’un president tibat, de silueta esvelta i perfil de torero del que no en coneixem el nom, però que tot indica que es refereix a la màxima autoritat política d’una illa molt semblant a Mallorca i al president actual de l’arxipèlag balear. Pere J. Palou indica abans d’entrar en matèria que qualsevol semblança dels seus personatges i fets narrats amb la realitat és pura coincidència. I, tanmateix, aquesta advertència, un cop llegida l’obra, s’ha de prendre amb tota la sornegueria del món perquè, en realitat, tot allò que no sigui ben real a “Democràcia absoluta” és degut a un error i ben disculpable, no en mancaria d’altre.

En el llibre hi apareixen amb nom i actituds fictícies, naturalment, tots els personatges que tenen quelcom a veure amb el setge al català i a la seva cultura decretat pel Govern de José Ramón Bauzá des del maig de 2011. En els 17 dies relatats hi apareixen les accions i les reaccions més importants que, en el terreny lingüístic i cultural, s’esdevingueren durant el 2012 a les illes Balears. Des de la manifestació multitudinària del 25 de març, a la campanya Enllaçats tot passant per la promulgació de la modificació de la Llei de Funció Pública (o de la ignomínia) fins al viatge fugaç, estrambòtic i forassenyat del president Bauzá i el seu conseller d’educació, cultura i universitats, a Suïssa per veure in situ el seu model lingüístic en l’àmbit escolar.

D’aquesta manera, més que una novel·la, Pere J. Palou, relata en clau d’humor la crònica dels fets de l’impresident Bauzà contra tot allò que no és inequívocament espanyol segons ell, el seu partit i les manies d’un i altres. Per dir-ho d’una altra manera, “Democràcia absoluta” ve a ser la crònica tan amable com àcida de la primavera mallorquina.

L’autor (que quan ho creu necessari no s’està de manifestar el seu parer) a més, té prou recursos per aplanar el camí de la lectura, que es fa prou falaguera. Ha sabut dibuixar molt bé els dos protagonistes principals, el president i un conseller, que es retraten i retraten les seves traces guinyolesques en els diàlegs, sucosos i amb la força necessària per somriure i riure a plaer; riure de la caricatura, perquè els fets no en fan gens, de gràcia.

Novel·la recomanable per a tothom i molt útil per als protagonistes originals de la ficció. No la llegiran i no saben allò que es perden: poder mesurar amb precisió allò que no volen veure quan es miren al mirall.