marginàlies

Posant la taula per dinar de pollastre al forn, menja que agrada als meus preceptors, el menor m’ha dit que avui, a l’escola d’estiu, ha llegit un conte que li ha agradat molt. Anava d’unes gotes de pipí i un escamot de cagallons que es dedicaven a segrestar vàters.

Cap com aquesta, li he dit a mode d’exclamació, tot esperant que aportaria més detalls a aquesta trama que ja m’interessava tant o mes que a ell. No obstant, en el moment propici per adornar l’argument del conte, el preceptor major, que no estava en la conversa, m’ha demanat una fotesa que n’ha duites a un grapat més i no ha estat possible reprendre el fil del conte amb el preceptor menor. I durant el dinar no m’ha semblat apropiat demanar-li més detalls dels segrestadors de vàters perquè a taula no està bé parlar d’aquestes coses.

En acabat de dinar les converses han pres volada, com qui diu, i m’ha semblat igualment inoportú insistir en un detall nimi del dia del preceptor menor, per molt que a mi em semblàs extraordinari. Tanmateix, estant enconversats pensava en un altre llibre per a infants que els regalaren fa uns anys que mostrava les distintes  formes i textures de les caques i la raó de per què prenien les distintes densitats. Tot, per familiaritzar les criatures en una activitat fisiològica que fa tothom encara que no ho manifesti i costi de parlar-ne.

I també he recordat que el preceptor major, a l’hora de llevar-li els bolquers, durant un temps no volia fer caca al vàter i demanava de fer-ho com sempre dins el bolquer. I tot va ser perquè no entenia què se’n feia de les caques, una part del seu cos, on anaven a parar engolides per l’aigua amenaçant de la tassa del vàter. En haver-li-ho explicat i haver-ho entès, cada vegada que en feia, en estirar la cadena s’acomiadava de les caques desitjant-les un bon viatge.

I seguesc estant endarrer, un endarrer gros, de saber com s’organitzaven i de quina manera les gotes de pipí i l’escamot de cagallons segrestaven vàters. Les conseqüències d’aquests segrests ja me les imagín…